Seria fàcil en aquest moment fer tota la demagògia possible al voltant del rebut de l’aigua; què si són un desastre, valdria més que no ho haguessin tocat, la famosa gestió socialista s’ha esclafat i un llarg etcètera. No és la nostra voluntat, tots els grups de l’ajuntament varem estar a favor d’entrar a formar part del consorci Congiac i quan dic tots vull dir CIU, PSC, ERC. Encara que ara algun vulgui fugir d’estudi amb mentides que per cert són una constant en la seva labor política. L’adhesió al consorci no vol dir privatitzar l’aigua, vol dir que tu gestiones l’aigua amb el Know How que t’aporta l’estructura del consorci. Malgrat l’error estratosfèric comés en la cobrança del rebut, continuem pensant que pot ser un bon model per millorar d’infraestructura d’aigua al nostre municipi.
Un cop dit això que és absolutament coherent amb el sentit del nostre vot emès fa uns mesos cal dir que en aquell moment el grup de CIU es va oposar radicalment a pujar el tipus impositiu del rebut i que en tot moment varem argumentar que una millor gestió per un equip solvent ja produiria un major ingrés sense ser necessari un encariment de la quota. El temps ens ha donat la raó. Al marge de l’error en la cobrança, l’aflorament de nous subjectes passius i  un ajust dels trams ja comporta un major ingrés. A la vista està que no era necessari la puja de la tarifa. Restituir la confiança en l’ajuntament i el consorci serà complicat, algun sacrifici hauran de fer tots plegats. Nosaltres voldríem apuntar algunes mesures que a ben segur podrien ajudar: Rebaixa substancial del tipus, ajustar més els trams per la part alta del consum i finalment una bonificació important per no dir total a les indústries que utilitzin l’aigua en els seu procés productiu.

Ahir em va aturar un senyor pel carrer. L’individu estava completament indignat. Què feu a l’Ajuntament amb la contribució? No ho veieu que no ho podrem pagar? Perquè la gent es civilitzada que sinó el poble s’aixecaria!!!. Un cop l’home es va haver calmat, li vaig preguntar el més amablement possible; Que vareu anar a votar vos? No! I no hi penso anar. Molt be senyor, però que molt be. Doncs sapigueu que a les passades eleccions en aquesta ciutat s’hi van presentar cinc partits, tot i que no recordo el programa electoral de cadascun, si que em sembla recordar que hi va haver algun partit que en tot moment van manifestar la seva voluntat de baixar els impostos i alguns altres que o be no en parlaven o be com a màxim van mostrar la voluntat de congelar-los.
Sapigueu també benvolgut senyor que l’any 2007 el grup de CIU a l’ajuntament de Tremp ja varem proposar una disminució del tipus i així compensar la puja automàtica de la base. En aquell moment l’equip de govern no va considerar convenient fer efectiva aquesta baixa al·legant la situació extremadament deficitària de l’ajuntament.
En el ple celebrat el passat  30 d’octubre del 2008 l’equip de govern del PSC va proposar la modificació de les ordenances fiscals per a poder incrementar la taxa de l’aigua. El grup de CIU ens varem oposar a aquesta mesura perquè consideràvem que el fet d’adherir-nos al consorci Gongiac que en endavant gestionaria els servei d’aigua al municipi, no havia d’anar necessariament lligat a un augment de la taxa, al mateix temps que varem tornar a manifestar la necessitat de disminuir el tipus de l’IBI. Durant els dies següents al ple varem continuar insistint en aquesta necessitat i finalment l’equip de govern del PSC també va veure favorablement una important disminució del tipus aplicable a l’IBI que passarà del 0,84 al 0,74. Això suposa una baixada de al voltant del 12%. Tot i aquesta disminució del tipus, no s’enganyi senyor, la contribució continuarà pujant, perquè la base impositiva ho fa cada any. Nosaltres continuarem insistint en la sol·licitud de rebaixar el tipus impositiu de l’IBI, fins i tot li dic que crec que ho aconseguirem. Mentrestant, quan hi hagi eleccions, vostè quedis a casa. És la millora manera d’aconseguir que li facin cas.

Quan a nivell polític es parla de crisi i d’aplicar diferents solucions, sempre sento que si l’Estat ha de fer això, que si el Govern de la Generalitat ha de fer allò, que si polítiques financeres i macroeconòmiques en un món globalitzat i un llarg etcètera. Com si fossin els únics que tenen eines a les seves mans per incidir més directament o menys en la reactivació de l’ocupació, l’increment de la inversió  o la recuperació del consum. És veritat que determinades polítiques macroeconòmiques incideixen més positivament o no en la recuperació econòmica però no hauríem d’oblidar, no fos que tinguessin la temptació de pensar que no va amb ells, que els Ajuntaments també poden incidir en la recuperació econòmica. Més enllà de l’anomena’t pla Zapatero que dóna uns diners per fer obres als municipis i que, probablement en aquells ajuntaments que hagin escollit executar obres que millorin l’entorn o incrementin la dotació de serveis, revertirà en la millora de les condicions de vida dels ciutadans, sóc de la opinió que en cap cas aquestes obres afavoriran en gran mesura la reactivació econòmica del municipi.
Si que penso en canvi, que no s’escapa a ningú la quantitat d’impostos, taxes, contribucions especials i plusvàlues que els ciutadans paguem al nostre ajuntament. Sense anar més lluny: Impost de Bens immobles, vehicles, aigua, Taxes de llicencies d’obra, impost de construcció instal·lacions i obres, plusvàlues de transmissions i algun altre que potser m’oblido. La meva proposta seria la següent: quan el subjecte passiu de qualsevol d’aquests impostos, taxes i contribucions especials sigui un autònom o empresari i l’objecte o la base als que s’aplica el tipus de l’impost sigui un bé adscrit al negoci o empresa, s’hauria de bonificar automàticament al 50% i en el cas que l’empresari autònom tingui més de dos treballadors, i els conservi, al 75% de bonificació. Aquesta mesura és molt fàcil d’aplicar, molt ràpida en desplegar els seus efectes perquè els impostos són despesa per al negoci, que al disminuir influeix molt favorablement en el compte de resultats de l’empresa, en els seus beneficis i en la seva capacitat d’inversió, manteniment i creació de llocs de treball. No voldria donar la sensació, en cap cas, que aquesta pot ser la solució a tots els nostres mals, ara bé afavorir el nostre teixit comercial industrial i empresarial en general hauria de ser la norma bàsica a seguir en el desplegament de qualsevol política i avui per avui, desgraciadament encara no veig que aquesta sigui la dinàmica habitual de les nostres administracions. Tant de bo això canviï.

Mai ha estat sant de la meva devoció aquest conselleret d’en Saura. De fet, els que es diuen comunistes haurien d’estar proscrits per ser hereus de la ideologia a partir de la qual s’han produït més morts en tota la història de la humanitat. Tant exigir al Papa que demani perdó per no sé què va passar amb unes bruixes cremades per la Inquisició i aquests comunistes encara exhibeixen la falç i el martellot allà on poden.  Agenolleu-vos d’una vegada coi!
Tampoc m’he estat mai de criticar algunes actituds dels Mossos. No entendré mai com es pot vendre com una acció preventiva posar un control d’alcoholèmia a 20 quilometres de distància d’una festa major, o posar un radar en el tram més bo i de menys perill de la carretera.
Malgrat això, penso que una de les millors, per no dir l’única, actuació que ha fet aquest Govern durant els últims cinc anys ha estat la càrrega policial dels Mossos contra aquella colla de peluts antisitema hereus de les Brigades Roges i de la Baader Meinhoff, que tenien profundes arrels en l’anarquisme, el marxisme freudià i amb amplies connexions amb L’OLP i Al Fatah. I a sobre s’anomenen anti-Bolonya i proclamen que vetllen per la qualitat de la Universitat. No feu riure! Voleu dir que no hauríeu d’estudiar? Bolonya no privatitza res, el que fa és homogeneïtzar els estudis des dels estats. En tot cas, si alguna crítica és pot fer, es que traurà autonomia a les universitats i que, com sempre, anirem al darrera de les grans i potents universitats americanes. Per què us penseu que els bons marxen a fer els seus màsters i a treballar  a Harward, Yale o  Columbia?
I els periodistes, què us pensàveu? Si el que vols és guanyar el Pulitzer amb l’obra anomenada “Porra i pelut” doncs què esperaves? Si a sobre vas a treballar vestit com un indigent, amb una cua lligada amb gomes de pollastre i tant posar-te al mig que al final et cau la patacada. I llavors tot són ais i uís, i que la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa. Collonades: si no vols pols no vagis a l’era. Que actualment fan unes càmeres amb zoom de mil metres carallot! I ara diu  que han de dimitir i que s’han d’exigir responsabilitats polítiques. D’acord, hi ha mil motius perquè aquests comunistes han de dimitir però aquest no. La policia en democràcia és garantia de drets, també per als estudiants, i quan la vegis tapada, amb aquell casc baixant de la furgona, cap a casa a estudiar que és la teva feina. I molts calers que ens costes a tots.

Recordo exactament les meves paraules, no mancades d’ironia, com a portaveu a l’últim ple de l’Ajuntament quan es va parlar de la variant de la C-13: “Ara que tan de moda s’han posat aquests processos de participació ciutadana i que, per qualsevol banalitat se n’engega un, al grup de Convergència pensem que la construcció de la variant bé es mereix que la població hi digui la seva i es pugui  escoltar la veu d’associacions, entitats i població en general”. Se’ns va respondre que aquests processos tenen un mètode i que no hi havia temps per engegar un típic procés de participació, però que escoltaven la nostra demanda i s’enviarien cartes a les associacions i es faria algun tipus de comunicat que arribés a la població perquè en fos coneixedora. Mot bé, doncs moltes gràcies i per part nostra satisfets i feina feta.
Un cop dit això, em reafirmo en considerar els processos de participació i torno a dir el mateix que en seu dia vaig manifestar en un article en aquest mateix blog:
“pel que fa a la plataforma de participació ciutadana, s’estan treballant preguntes sobre “Què necessita Tremp i el Pallars Jussà?” o “Com millorar la situació actual?” etc. Trobo escandalós que això s’apadrini, - es a dir es pagui-  des de l’Ajuntament, perquè la participació ciutadana en democràcia és un epítet, és a dir la democràcia és, en si mateixa, el paradigma de la participació ciutadana i quan en democràcia s’han d’implementar mecanismes de participació més enllà del dia d’anar a votar és que els polítics no fan la seva feina i volen delegar-la en els ciutadans que, alhora i en teoria, voten precisament perquè els polítics donin resposta a preguntes com:  Què necessita Tremp o Com millorar la situació actual?.

És a dir, perquè ens entenguem,  muntar processos on els ciutadans defineixin quin tipus de polítiques s’han de posar en marxa en un  futur en una ciutat o en un país i pagar-los des de l’administració, ho trobo escandalós, perquè jo sóc dels que crec que en política t’hi has de posar si tens algunes idees per millorar el teu país i si no les tens i has de pagar plataformes i processos de participació ciutadana perquè et guiïn doncs no ets un  bon polític. Ara bé, quan et trobes amb una circumstància sobrevinguda, on la Generalitat proposa un itinerari determinat per una variant, crec que els ciutadans tenen tot el dret a manifestar la seva opinió i l’Ajuntament ha de posar al seu abast tot tipus de mecanismes perquè així sigui. I com he dit abans, aquest blog és un mecanisme tant bò com qualsevol altre. Per on anàvem, per dalt o per baix???
 

La  Direcció General de Carreteres de la Generalitat ha tret a informació pública l’estudi del nou traçat de la carretera C-13 en el tram de Palau a Talarn. L’estudi presenta tres possibles alternatives per aquesta variant i dona prioritat a l’opció est, per entendre’ns, pel riu. Davant d’aquesta situació el grup de Convergència a l’ajuntament varem demanar durant el passat ple que s’iniciés un procés de participació ciutadana i de consulta per tal que els ciutadans poguessin manifestar la seva opinió i així poder canalitzar les possibles al·legacions.

L’estudi està a la vostra disposició a l’ajuntament fins al proper 4 d’abril.
Dit això, i un cop haver mantingut una reunió amb el responsable de carreteres de Lleida m’agradaria aportar algun aclariment per tal de facilitar-vos més informació al respecte.
Des d’un punt de vista mediambiental les tres opcions són, segons Medi ambient, d’un impacte moderat.
Pel que fa a la invasió de cultius, l’opció est (d’ara en endavant la de sota), envaeix poca superfície cultivable i la Oest (d’ara en endavant la de dalt) n’envaeix molts més . L’ocupació de terrenys de cada una de les opcions de dalt és de 270.000 i  300.000 m2 i la de sota és d’uns 170.000 m2. Les dues opcions de dalt passen a prop de l’estació de ferrocarril encara que una és més pròxima que l’altra i s’ha de tenir en compte que les servituds d’aquest tipus de via són d ‘un mínim de 50 m.
Pel que fa al nombre de entrades o sortides de la carretera cap a Tremp, són en un i altre cas les mateixes, es a dir tres sortides o entrades cada opció.
La variant de sota te un impacte visual mes moderat que les dues opcions de dalt però en els tres casos l’efecte barrera és evident.
La variant per dalt assumeix les obres que s’estan realitzat en el desviament de Talarn i la variant per sota deixa  enrere aquesta obra al connectar més amunt amb la C-13.
La variant per sota, té un quilòmetre menys de recorregut que qualsevol de les dues opcions per dalt i és més barata de construir tot i que el preu per quilòmetre de construcció és més alt en aquesta opció per sota.
La variant per sota deixa sense connexió el polígon industrial de la zona de l’estació i obligarà a buscar una possible sortida al trànsit de vehicles pesats que entren o surten d’aquesta zona industrial, amb el perjudici de que aquesta sortida no vindria finançada en principi per part de la Generalitat i s’hauria d’assumir el cost per part de l’ajuntament, a no ser que es trobi una alternativa de finançament.
A la nostra pregunta de perquè la Generalitat opta per l’opció de baix, la resposta va ser que hi ha un conjunt de petit motius; de traçat, d’aprofitament de terres, de trànsit i econòmics però en cap cas existeix un clar i específic motiu que converteixi aquesta opció en la clara i definitiva opció més adequada.
Així doncs, i seguin amb la nostra voluntat de que la població participi en aquesta decisió de gran transcendència per a la ciutat, aquest blog és un lloc tant bo com qualsevol altre perquè tu i diguis la teva.
Endavant.

Jo vaig anar a les “Nacionals”. En aquella època els nens anàvem allí i les nenes, no totes, a les Monges. Tot i no haver anat mai al col·legi Maria Immaculada, formen part dels records de la meva infantesa la Madre Nieves, la Madre Negroni, la Madre Ana, la Madre Elsa i tantes d’altres, que de tant sentir el seu nom a casa i pel poble, varen convertir-se en noms familiars. També forma part de la meva memòria l’edifici del col·legi ja que hi vaig viure sempre molt a prop, tant al carrer de les Capelles com al carrer Sant Jordi. Recordo veure passar tota aquella munió de nenes amb aquell uniforme gris de quadres “príncep de gal·les”. Què se n’ha fet dels uniformes? Ara que tant es parla d’igualtat, l’uniforme igualava totes les classes socials, ni marques ni modelets. Totes uniformades esperant que la “Madre” obris la porta, l’altaveu a l’hora del pati i aquell xivarri ensordidor a les 5 de la tarda, quan sortien. Bons temps aquells…
Les monges sempre vigilaven a l’entrada i a la sortida, amb aquella imatge que feia respecte i transmetia autoritat. Vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies l’any, tota una congregació de monges dedicades a l’educació. Moltes generacions han passat per les seves aules i internat i, de ben segur, totes al llarg del temps n’han guardat un bon record. 
L’altre dia l’Ajuntament els va retre homenatge. No es podia escollir millor col·lectiu per homenatjar el dia de la dona treballadora que aquestes senyores. Aquestes monges han dedicat la seva vida a l’educació i a transmetre uns valors cristians que són els nostres, mal que a algú li pesi. Són aquests valors l’arrel de la nostra cultura com a nació. I que ningú s’equivoqui, són dones i religioses, i una cosa va lligada a l’altra d’una manera indestriable perquè així ho han escollit. I només des d’aquesta doble condició s’entén la seva extraordinària i valuosa abnegació.
Una congregació religiosa com aquesta no sap d’horaris ni de sous. Cent per cent de dedicació i a les 6 toquen matines. La nena hauria de millorar el seu comportament, aquí formem i eduquem que al final és el que queda.
L’homenatge va ser “senzill però sentit” com toca amb aquestes senyores que han fet de la discreció, la tenacitat, el rigor, l’esforç i la disciplina una manera de viure i d’educar.
Va ser emocionant veure la cara de felicitat d’aquestes dones en rebre unes flors uns quadres i una placa. Elles que ho han donat tot sense esperar res a canvi bé es mereixien aquest càlid homenatge de la seva ciutat.
Ara fa cent cinquanta anys que van obrir la primera escola de la Congregació de les Claretianes a Tremp. Esperem que en vinguin cent cinquanta més.

Aquest blog és un espai de reflexió sobre temes d’actualitat. Com en gairebé tots els àmbits de la vida s’acaba sempre reflectint una determinada manera d’entendre el món i una opinió política. Com a conseqüència és normal, doncs, que s’acabi suscitant entre els comentaris que envieu els lectors (molts, segons l’estadística de la web) un debat de més o menys intensitat segons el tema. Aquestes polèmiques són molts cops més enriquidores que el mateix article que els origina i penso que és un  dels atractius més importants que acaba tenint un blog a la xarxa.
Un cop dit això, sembla que últimament, tot i no tenir cap relació amb l’article publicat s’ha generat un debat sobre un  fets força desagradables succeïts ja fa temps en l’àmbit de la política municipal a Tremp i concretament dins de Convergència Democràtica de Catalunya. Dir-vos que aquest és un debat completament estèril i que no porta enlloc. Per part meva aquest és un tema mort i enterrat fins al punt que en aquest blog ja no hi figura cap anagrama de cap grup polític i així continuarà en el futur.
Agraeixo molt tots els comentaris de suport perquè estic segur que estan fets amb la més bona voluntat, però també dir-vos que s’ha de passar definitivament pàgina. A tots els que aprofiteu l’anonimat per vomitar ressentiment i rancúnia, dir-vos que no us entenc i que a mi em resultaria molt difícil viure amb aquesta rancior d’ànima que supura dels vostres comentaris.
Dir-vos finalment que; com que el blog és meu i el pago jo, a partir d’aquest moment no aprovaré cap més cometari d’aquesta índole. I a que li agradi bé, i a qui no, que s’hi posi fulles.  

Idiocràcia és una comèdia americana de 2006, dirigida per Mike Judge. La pel·lícula explica com un, més que curtet, soldat de l’exèrcit i una prostituta són sotmesos a un experiment d’hibernació. Un cop hivernats diferents causes fan que el projecte s’abandoni i el resultat final és que aquests dos personatges desperten l’any 2505. Llavors es troben una societat completament idiotitzada, amb una raça humana que ha degenerat fins a l’extrem de viure en el més absolut caos. En aquest escenari el nostre protagonista que, abans de l’experiment d’hibernació ratllava la línia dels bordeline, ara és l’home més intel·ligent del planeta, fins al punt de convertir-se en assessor del President i ser l’únic que pot salvar l’espècie de la sequera i el col·lapse. En un moment de la pel·lícula, i per subratllar el nivell d’estupidesa al que ha arribat la raça humana, ensenyen com la pel·lícula “Culo” que té com a principal  argument veure primers plans de culs durant tot el film, és la més taquillera i, textualment, arrasa a les cartelleres del moment.
L’altre dia llegia en un diari digital que TV3 “la nostra” havia batut un récord d’audiència amb el programa Crakòvia amb una quota de pantalla del 29’3%,  i cito textualment la noticia: “Al llarg del programa, però, l’audiencia va arribar al 1.108.000 espectadors i una quota del 32,4 % a les 22.09 hores. En aquell instant s’estava emetent un gag sobre el Real Madrid, en què l’expresident del govern espanyol José Maria Aznar i l’expresident del club Florentino Perez sopaven junts en un restaurant. El moment més vist correspon al precís instant en que Aznar fa un rot de vuit segons després de veure un got de vi”
Que la societat catalana viu en un caos em sembla evident i, si no ho creieu, mireu el govern: un que va obrint ambaixades pel món a cop de talonari; un altre que no té pebrots a tancar un acord de finançament que està establert per una llei orgànica i d’obligat compliment; i un altre que va assistint a manifestacions on s’exhibeixen pistoles al·legant que es feia una performance. El ridícul és espantós, som la riota del món occidental. I la societat s’adiu a aquest panorama entretenint-se mirant programes prealfabets, de rialla fàcil i contingut preadolescent. De fet, els polítics d’un país son el reflex del nivell que te la seva societat, no es pot pretendre que de Botswana en surti un Churchil o un Helmut Kohl a Zimbabwe. El que hi ha és una societat que ja fa anys ha dimitit de l’exercici de l’excel·lència. De ser un dels tres motors d’Europa hem passat a ser la junta de la culata d’un motor Perkins que no engega ni amb èter. On és aquella societat catalana que exhibia amb orgull per tot el món la construcció d’un país a partir d’una llengua una cultura i una capacitat d’innovació que enlluernava a la inversió estrangera? Hem deixat de carregar-nos el país a les costelles per convertir-nos en la punta de llança de les revolucions pendents que encara te el totalitarisme. Un país de cassolades i acampades antisitema als jardins i universitats de la capital.
No veig pas massa diferència entre una film de culs que arrasa a la cartellera  i un rot de l’Aznar que obté el rècord d’audiència. L’escenari de la pel·lícula Idiocràcia no és pas tan llunyà a aquest espectacle patètic de Catalunya. La qüestió és, hi ha algun personatge hibernat que quan desperti sigui capaç de treure’ns d’aquest col·lapse?
 

William Graham Sumner fou un economista, sociòleg i teòleg nascut a finals del segle XVIII a New Jersei. Desgraciadament la història no li ha rendit l’honor que es mereix però fou un extraordinari pensador en l’àmbit  de les ciències socials i va reinventar  la ciència política.
Un dels conceptes novedosos que va encunyar en la seva prolífica obra, fou el de “l’home oblidat”. La base d’aquest concepte és la següent: Dos subjectes A i B es posen d’acord per decidir què pot fer el subjecte C per al subjecte  D.
Si en la situació actual substituïm A i B pels governants i teòrics de l’economia i D per aquell que més pateix la crisi -com és el que s’ha quedat sense feina- ens queda C que, en aquesta equació, ni pinta ni compta per a res. És l’home oblidat. Penseu que C, com deia Sumner, és aquell que produeix, que genera riquesa i crea llocs de treball, és independent i autosuficient. Si a això hi afegiu que l’Estat, en sí mateix, no produeix absolutament res i que, per tant, no pot donar mai res a ningú sense haver-ho reclamat prèviament a un altre que ho ha hagut que guanyar o estalviar, veurem que al final aquell que no comptava per a res en la equació anterior  -  C - és qui ho paga tot.
Diuen els que hi entenen que això és el que va passar després de 1929  amb les polítiques Keynesianes del New Deal de Roosvelt,. En aquell moment, i  per poder sortir de la crisis que el crak borsari del vint-i-nou va provocar, el govern americà és va llançar a augmentar la despesa pública -més d’un 50%-  i a apujar els impostos –del tipus màxim impositiu del 25% es va passar  al 63%-. Tot això per atendre a aquell subjecte D del que parlàvem abans, víctima de la crisi i a l’atur. Mentres, el subjecte C restava oblidat i va deixar d’invertir en esforç i treball empresarial a l’espera que el govern aportés solucions. La conclusió fou que, vuit anys més tard del gran crak, es a dir el 1937, es va produir el més gran col·lapse industrial de tota la història i l’atur rondava, tot i aquestes mesures el 18 %. Amèrica no es recuperaria fins que, a l’inici de la II Guerra Mundial, els Estats Units van començar a vendre bens i serveis als contendents d’aquesta gran confrontació.
A mi, tota aquesta història em sembla de rabiosa actualitat; El famós plan Zapatero d’ajuda als municipis per fer obres, el dèficit estatal que comença a augmentar i la proliferació de les anomenades polítiques socials i progressistes que tant ressò mediàtic estan aconseguint, només es poden mantenir amb impostos perquè com hem dit abans l’Estat no dona ni un euro a ningú sense que abans l’hagi recaptat  d’algun altre. I qui és aquest altre? Doncs potser tu, l’home oblidat.
Estic d’acord amb que les persones i famílies senceres que desgraciadament estan a l’atur i en greu situacions econòmiques  mereixen tota l’ajuda necessària. Només faltaria! En el que ja no hi estic tant d’acord és en com fer-ho perquè si l’home oblidat és el que ho ha de pagar tot, al final aquest dimitirà i com ja va passar a Amèrica el col·lapse productiu estarà assegurat.
Potser fora hora que els nostres governs deixessin de voler intervenir tant en tot i és limitessin a fer una cossa molt senzilla que és abaixar impostos. Vols incrementar la inversió productiva? Baixa l’impost de societats. Vols estimular el consum? Baixa l’IVA. Vols ajudar les famílies? Baixa l’IRPF. Vols estimular la compravenda de vehicles? Baixa l’impost de matriculació. Vols estimular la compravenda d’habitatge? Baixa l’impost de transmissions.

La baixada d’impostos és pot fer ràpidament a diferencia de les grans obres de despesa pública i té efectes immediats en les empreses i en les famílies.  Potser així l’economia és recuperaria més aviat i les politiques socials tindrien menys públic. I al final, tot plegat potser seria més digne i més útil per tots, fins i tot per a l’home oblidat.