Amb independència dels resultats de les últimes eleccions però, encara més vistes les aliances, la veritat és que una gran part de la societat catalana s’ha anat allunyant de les idees bàsiques que han configurat l’essència del tarannà català  i, per què no dir-ho, de la civilització occidental. S’ha anat renunciant a l’individualisme i a la llibertat en els assumptes econòmics deixant-se enlluernar per propostes que consideren l’administració com l’instrument idoni per resoldre tots els problemes que es plantegen en una societat. Propostes socialistes que pretenen construir una enorme administració de beneficència social  que lluiti per protegir privilegis de grups com immigrants, dones, homosexuals, i molts altres, sense pensar que molts dels integrants d’aquests grups no necessiten ni enyoren el seu paternalisme, però conscients que els slogans “papers per a tothom”, “no emprenyis el meu amic”, “la vida és un luxe okupar és un dret” i les marxes lúdico-festives de gais i lesbianes resulten força atractives i rendibles en vots, durant períodes com aquest de desconcert ideològic.
Ens hem allunyat, no tan sols de les idees d’Adam Smith i Hume, sinó del Locke i Milton i fins i tot, com diu Friedrich A. Hayec, de les característiques bàsiques de la civilització occidental establertes pel cristianisme i la filosofia grega i romana. Hem abandonat l’individualisme d’Erasmo i Montaigne, de Ciceró i Tàcit, de Pericles i Tucídides. En aquesta societat catalana que té dos milions d’ONG’s -o més- l’individualisme s’ha convertit en una paraula maleïda i se la volgut fer sinònim de mesquinesa i egoisme. Això és un gran error! L’individualisme és el contrari de socialisme i feixisme, i totes les altres formes de colectivisme. Els trets fonamentals de l’individualisme deriven  d’elements cristians i de la filosofia clàssica que van cristal·litzar durant el renaixement i que es van seguir desenvolupant en el que coneixem avui com civilització occidental.  
És curiós que el socialisme hagi desplaçat el liberalisme com a doctrina “progresista” del nostre temps. És extraordinari tenint en compte que el socialisme va néixer com una reacció al liberalisme de la revolució francesa i que, només sota la influència de fortes corrents democràtiques de poc abans de la revolució de 1848, va començar a aliar-se amb les forces de la llibertat. Tocqueville deia que “la democràcia estén l’esfera de la llibertat individual i el socialisme la restringeix”. Liberalisme i socialisme només tenen una paraula en comú: igualtat. Però, mentre el liberalisme cerca la igualtat en la llibertat el socialisme la busca en la restricció, la planificació, l’organicisme i els impostos.

Deia l’escriptor francès André Maurois “Un jove de menys de 25 anys que no sigui socialista no té cor; un més gran de 25 que ho continuï essent no té cervell” . O això no és veritat, que també podria ser, o la societat catalana és molt jove, fet que no em consta, però que, com a mínim, és força positiu.

signatura tarrat.jpg

Tremp Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya