Dmc 5 Sep 2007
La solució a l’exercici anterior
Enviat per Josep TarratAquest fragment correspon al programa del Partit Nazi, adoptat a Munich el 24 de febrer de 1920.
Les vostres respostes confirmen les meves sospites, comunisme i feixisme (nazisme) segueixen camins paral·lels i son diferents branques d’una mateixa ideologia. De fet el mateix Adolf Hitler va dir una vegada: “ he donat l’ordre que els antics membres del Partit Comunista siguin admesos al nostre partit”.
Uns 55.000 camises brunes del partit Nacional-Socialista eren antics comunistes.
Ambdós tenen l’engorrosa mania d’organitzar-nos la vida, de “protegir-nos” de qui sap què, quan el principal perill per a la llibertat són ells, tots tenen la pretensió de considerar les persones no com a individus lliures i sobirans sinó com a massa, com a ramat… Per això cap d’aquestes ideologies ha aportat res al món, llevat de crims, mort i guerres. El món i els individus han progressat malgrat ells.
Vull matitzar el meu comentari anterior perquè pot donar la sensació que l’ideal és una manca de govern a l’èstil anarquista. No! Crec en la política i en un estat liberal en que el govern s’ocupa d’allò essensial, d’allò que no pot fer cap particular, com les carreteres -les que són de franc, és clar- de la política internacional, de la seguretat, d’un sistema judicial independent, etc. etc. Però no m’agraden els governs que eduquen -en lloc d’ensenyar-, que subvencionen tota mena d’entitats absurdes -al seu servei això si-, que estableixen un sistema de protecció social del que viuen els que ni treballen ni volen treballar i que els garanteix l’accès a uns drets que, al meu entendre, s’haurien de guanyar, i que per fer funcionar aquesta maquinària lloga tot de funcionaris addeptes. I, és clar, això no ho paguen ells, ho paguem nosaltres amb els nostres impostos. Uns impostos que mai, mai, mai, reverteixen en nosaltres. Per això aquest Estat cansa, cansa molt. No em cansaria si hagués dedicat la meva joventut a fer el gamberro en lloc d’estudiar, si hagués contret malalties infeccioses fruit de la meva vida alegre, si no tingués ofici ni benefici, si hagués arribat d’Algèria en una zodiac, si no hagués cotitzat mai la seguretat social… i ara, com a premi als meus “mèrits”, l’Estat posés a la meva disposició una assistent social que em digués “Vejam, què vol vostè?” i llavors em donessin medicaments gratuïts, ajudes per a un pis, ajuts per al mejador escolar dels meus fills, pensions no contributives i tota mena de suports que es donen. Perquè es donen, sabeu-ho ben cert. Llavors, és clar, el meu Estat socialista m’aniria molt bé i quan arribés l’hora de votar-los ho faria alegrement i content i arrossegaria fins l’urna tota la meva patoleia. Però, senyors, no és el meu cas. Tot el que tinc m’ho he guanyat amb esforç, he contribuït religiosament pagant impostos i potser comença a ser hora que l’Estat em retorni alguna cosa. No cal que faci res per mi, només que s’ocupi de fer carreteres, d’asseurar-me que puc sortir de casa sense por que em robin la cartera -ja només em faltaria això!- o que m’entrin a casa i me la buidin, i així successivament. Ja m’he extés prou.