Dts 9 Oct 2007
El catalanisme tradicional ha mort, Adeu a la història.
Enviat per Josep TarratVaig publicar aquest article a mitjans de l’any 2002, avui està descontextualitzat en alguns dels seus aspectes, però en la seva essència, ara que tant es parla de refundacions és força actual, i jo també hi vull dir la meva.
Quan el present és incert, tan sols el passat justifica creure en el futur. Aquesta és la màxima que sembla presidir el pensament catalanista actual i aquest és el gran error en que ha caigut Catalunya d’uns anys cap aquí. El catalanisme modern no pot basar-se en la idea romàntica de l’exaltació de la història, ni en el conreu literari de la llengua, ni en el moviment associatiu que no polític, com l’associació “ La Jove Catalunya” (1870), el Centre Català (1882) o l’Ateneu Barcelonès (1895).
El concepte de Catalunya ha quedat desfasat pels grans canvis produïts durant el segle XX i per la nova realitat sociològica, econòmica i tecnològica, on la burgesia com a classe ha estat substituïda per la cada dia més potent classe mitjana, on el comunisme com alternativa econòmica ha demostrat el seu estrepitós fracàs deixant el progrés econòmic per als països que han adoptat el liberalisme econòmic i la economia de mercat, i on les noves tecnologies han fet el món molt més petit i proper.
El catalanisme tradicional ha tingut sempre dos clars objectius: la vocació europeista i la transformació d’una Espanya arcaica, decadent i antiquada. Avui, Europa és una realitat política i econòmica ben definida i la caricatura d’una Espanya negra ja no s’adiu amb la realitat .
El catalanisme polític ha de cercar una sortida, un replantejament dels seus esquemes bàsics on fonamentar una ideologia i una reivindicació política.
El punt de partida del nou catalanisme ha de ser, sens dubte, la superació de la Constitució Espanyola del 1978. Per fer-ho no cal inventar mètodes nous. En l’essència del constitucionalisme hi trobem el contractualisme, formulat de manera incipient per Thomas Hobbes i John Locke i cristal·litzat de manera brillant per Jean Jacques Rousseau en la seva obra “Du contrat social” (1762). Per definir-ho de manera clara i senzilla , és l’acord entre els individus i la comunitat allò que permet establir les bases de l’organització social.
Però, què passa quan les circumstàncies originals que van donar lloc al pacte han sofert modificacions?. Què passa quan el mil vegades anomenat “espiritu constitucional” passa a ser representat per l’esperit de qualsevol “caballerito español” (Fidel Castro dixit) que nega la representació de Catalunya a Europa, mal interpretant l’article 137 de la Constitució que atribueix autonomia a les CCAA per a la gestió dels seus interessos?, (voleu més interès en una Europa comunitària que negociar directament la PAC?). Què passa quan s’infringeix sistemàticament l’article 138 de la C. on diu que l’estat garantirà la realització efectiva del principi de solidaritat i Catalunya té un dèficit fiscal d’un bilió i mig de pessetes el passat any 2001?, (veurem en € aquest 2002).
Què passa quan s’infringeix el punt 2 del mateix article 138, on diu que les diferències entre estatuts d’autonomia no podrà implicar, en cap cas, privilegis econòmics i socials, i veiem com algunes comunitats estableixen condicions més favorables i, fins i tot, il·legals per captar empreses en el seu territori de manera fraudulenta i en contra dels principis bàsics de la competència internacional?
Doncs passa, que s’ha d’aplicar una clàusula contractual, que no per antiga deixa de ser actual. És la clàusula tàcita “Rebus sic stantibus”. Vindria a dir “estant així les coses”. I és que les coses estan així de malament i aquesta clàusula en un contracte expressa que les obligacions subsistiran mentre les circumstàncies originals no sofreixin modificacions.
No veig quina obligació hi ha en continuar formant part d’un pacte que s’incompleix, que no és just i que no permet a Catalunya situar-se en el món amb veu i personalitat pròpia.
Lamentablement, penso que teories del segle XVII encara no es poden pair en el segle XXI per uns polítics espanyols que no han assumit el desastre de Cuba i per uns polítics catalans que basen el seu catalanisme només en la cultura, la llengua i els Jocs Florals. D’altra banda, l’aplicació d’aquesta teoria de renovació constant del contracte social exigeix una veritable democràcia moderna i avui per avui només s’hi apropa la canadenca. Malgrat tot, el futur del catalanisme polític haurà d’abandonar la historia com a base de la seva existència i adoptar fórmules que, com aquesta, obrin un carreró, avui sense sortida.
Tremp Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya
Confesso que deieu tenir raó els que creieu que s’ha de refundar el catalanisme i us faig confiança. De fet a les properes eleccions seguiré votant CiU, com he fet tota la vida. Però la meva visió d’aquest país s’ha omplert d’un pessimisme profond. No entenc com tenint un gran polític com Artur Mas, tenim de president un absolut idiota. No entenc com algú preferix penjar-se l’etiqueta d’esquerra independentista i fer president un invasor de Catalunya que pertany a un partit sobiranista espanyol, això si, d’esquerres. Quan el món sencer es replanteja el paper d’esquerres i dretes i supera amb una velocitat de vertigen aquests plantejament del segle XX. I el país no reacciona. Ni a això, ni a les apagades de llum, ni a les infraestructures tercermundistes, ni a l’espoli fiscal, ni a res. Sou conscients de quin president tenim????? Us l’heu mirat bé? Sou conscients que li ha posat ERC a canvi d’engreixar els seus càrrecs en les cadires de l’administració de la Generalitat? Sou conscients de la profundissima immoralitat d’aquest partit, de la mentida, de la hipocresia dels seus liders? I malgrat tot, qui reacciona? Tant de bò quedi algú optimista en aquest país.
Espero amb candeletes la conferència d’Artur Mas en la que ens ha d’explicar en què consisteix això de refundar el catalanisme. Segurament cal canviar alguna cosa i segurament hi han signes que així ho indiquen. En aquest sentit aquest article del Tarrat del 2002 podia ser, en certa manera, premonitori. Potser en aquell moment es començava a albirar la desfeta. De totes maneres, més enllà de l’evolució en el discurs catalanista, més enllà de la posada al dia forçada pel fet que CiU no governa sinó que governen els enemics del país, i això obliga a redefinir posisionaments, no arribo a endevinar per on aniran els trets. Tenim un país destrossat, una societat civil desmobilitzada i subvencionada pel tripartit, ens governen des de Madrid, els d’ERC s’han convertit en un esperpent que em causa mal de ventre, i ja no se m’acudeix un panorama més desolador. No sé com s’endreça això.
Jo el que espero que hagi mort o es mori aviat és aquesta olla de grills anomenada triparit. Tanta hipocresia, cinisme, mediocritat, mentida, demagògia, manca d’ètica, populisme barat, progressia dels collons i moltes coses més totes lletges i fastigoses, no poden dur Catalunya en lloc. Que se’n vagin! Catalunya es mereix una altra cosa. I si hem de refundar alguna cosa refundem-ho però amb l’objectiu clar i net de guanyar les properes eleccions perquè si és perden tot serà debades. I el país ja no es recuperarà.