Vaig publicar aquest article a mitjans de l’any 2002, avui està descontextualitzat en alguns dels seus aspectes, però en la seva essència, ara que tant es parla de refundacions és força actual, i jo també hi vull dir la meva.

Quan el present és incert, tan sols el passat justifica creure en el futur. Aquesta és la màxima que sembla presidir el pensament catalanista actual i aquest és el gran error en  que ha caigut Catalunya d’uns anys cap aquí. El catalanisme modern no pot basar-se en la idea romàntica de l’exaltació de la història, ni en el conreu literari de la llengua, ni en el moviment associatiu que no polític, com l’associació “ La Jove Catalunya” (1870), el Centre Català (1882) o l’Ateneu Barcelonès (1895).
El concepte de Catalunya ha quedat desfasat pels grans canvis produïts durant el segle XX i per la nova realitat sociològica, econòmica i tecnològica,  on la burgesia com a classe ha estat substituïda per la cada dia més potent classe mitjana,  on el comunisme com alternativa econòmica ha demostrat el seu estrepitós fracàs deixant el progrés econòmic per als països que han adoptat el liberalisme econòmic i la economia de mercat,  i on les noves tecnologies han fet el món molt més petit i proper.
El catalanisme tradicional ha tingut sempre dos clars objectius: la vocació europeista i la transformació d’una Espanya arcaica, decadent i  antiquada. Avui, Europa és una realitat política i econòmica ben definida i la caricatura d’una Espanya negra ja no s’adiu amb la realitat .
El catalanisme polític ha de cercar una sortida, un replantejament dels seus esquemes bàsics on fonamentar una ideologia i una reivindicació política.
El punt de partida del nou catalanisme ha de ser, sens dubte, la superació de la  Constitució Espanyola del 1978. Per fer-ho no cal inventar mètodes nous. En l’essència del constitucionalisme hi trobem el contractualisme, formulat de manera incipient per Thomas Hobbes i John Locke i cristal·litzat de manera brillant per Jean Jacques Rousseau en la seva obra “Du contrat social” (1762). Per definir-ho de manera clara i senzilla , és l’acord entre els individus i la comunitat allò que permet establir les bases de l’organització social.
Però, què passa quan les circumstàncies originals que van donar lloc al pacte han sofert modificacions?. Què passa quan el mil vegades anomenat “espiritu constitucional” passa a ser representat per l’esperit de qualsevol “caballerito español” (Fidel Castro dixit) que nega la representació de Catalunya a Europa, mal interpretant l’article 137 de la Constitució que atribueix autonomia a les CCAA per a la gestió dels seus interessos?,  (voleu més interès en una Europa comunitària que negociar directament la PAC?). Què passa quan s’infringeix sistemàticament l’article 138 de la C. on diu que l’estat garantirà la realització efectiva del principi de solidaritat i Catalunya té un dèficit fiscal d’un bilió i mig de pessetes el passat any 2001?, (veurem en € aquest 2002).
Què passa quan s’infringeix el punt 2 del mateix article 138, on diu que les diferències entre estatuts d’autonomia no podrà implicar, en cap cas, privilegis econòmics i socials,  i veiem com algunes comunitats estableixen condicions més favorables i, fins i tot, il·legals per captar empreses en el seu territori de manera fraudulenta i en contra dels principis bàsics de la competència internacional?
Doncs passa, que s’ha d’aplicar una clàusula contractual,  que no per antiga deixa de ser actual. És la clàusula tàcita  “Rebus sic stantibus”. Vindria a dir “estant així les coses”. I és que les coses estan així de malament i aquesta clàusula en un contracte expressa que les obligacions subsistiran mentre les circumstàncies originals no sofreixin modificacions.
No veig quina obligació hi ha en continuar formant part d’un pacte que s’incompleix, que no és just i que no permet a Catalunya situar-se en el món amb veu i personalitat pròpia.
Lamentablement, penso que teories del segle XVII encara no es poden pair en el segle XXI per uns polítics espanyols que no han assumit el desastre de Cuba i per uns polítics catalans que basen el seu catalanisme només en la cultura, la llengua i els Jocs Florals. D’altra banda, l’aplicació d’aquesta teoria de renovació constant del contracte social exigeix una veritable democràcia moderna i avui per avui només s’hi apropa la canadenca. Malgrat tot, el futur del catalanisme polític haurà d’abandonar  la historia com a base de la seva existència i adoptar fórmules que, com aquesta, obrin un carreró, avui sense sortida. 

Tremp Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya