medalla

Ara fa unes setmanes queia a les meves mans un escrit de l’organització Thomson que, entre moltes altres activitats, es dedica a preveure cada any qui serà el Nobel d’economia. Per aquest any 2007, aquesta organització preveia la concessió del premi a dos jueus: l’israelià Eljanan Helpman i el nord-americà Gene Grossman, per la seva gran contribució al creixement econòmic mundial i al comerç internacional. Finalment el Nobel d’economia d’enguany se l’adjudicaren el professor emèrit de la universitat de Minnesota, i antic President de la Econometric Society,  Leonid Hurwicz i  els ses dos col·laboradors i antics alumnes, els professors  Eric S. Maskin i Roger B. Myerson, per haver establert les bases de la teoria del disseny de mecanismes.
Personalment crec que aquesta teoria va en contra de l’eficàcia dels mercats que va definir  Adam Smith   i es dedica a   dibuixar  el paper de les institucions a l’hora d’assignar recursos i el grau de necessitat de la intervenció en l’economia per part de l’administració quan el mercat no te èxit, ja només per això crec que se’l mereixien més Helpman i Grossman  però no és aquest el motiu d’aquest article i, de fet, no hi entenc pas tant com per contradir l’Acadèmia Sueca.
El motiu d’aquest article és la següent reflexió:
L’organització Thomson va errar en els noms però la va encertar en diferents aspectes: tant els que preveia com els que finalment l’han guanyat; són tots nord-americans i tres d’ells, concretament Helpman Grossman i Hurwicz, que finalment se l’ha endut, són jueus.
Us heu parat a pensar alguna vegada quants premis Nobel han aconseguit persones jueves? Doncs un total de 170, concretament 12 de literatura, 9 de la Pau, 27 de química, 23 d’economia, 51 de medicina i 48 de física.
Per posar uns exemples, Karl Landsteiner va descobrir com evitar la mort a causa del shock provocat per rebre sang incompatible; la curació de la sífilis a través del Sarvasan descobert per Paul Ehrlich o la curació de la tuberculosi a través de l’Estrotomicina descoberta per Salman Abraham Waksman.
Us heu parat a pensar que la població jueva representa el 0’2% de la població mundial i tenen el 20% dels premis Nobel?
Doncs durant aquests dies jo si que hi pensat i la conclusió a la que arribo, a partir dels meus bàsics coneixements de la cultura jueva, és que no és dona aquesta circumstància perquè l’acadèmia Sueca consideri, com fa l’Antic Testament que el poble jueu és l’escollit de Déu, no. El que penso és que la cultura jueva clarament influenciada per la seva religió té una determinada actitud davant la vida, és aquella que premia l’esforç, la superació, intentar constantment anar més enllà i trobar la perfecció, el pensar que som fills d’un Ésser Superior i que som fets a la seva imatge, que el món pot ser millor i depèn de nosaltres i de la nostra capacitat, que l’individu és el centre i el per què de tot plegat. És un poble que és capaç de passar quaranta anys en el desert i sobreviure només amb l’esperança que hi ha una terra promesa que regalima llet i mel, sabent, a més, que només la veuran els seus fills. És aquesta actitud el que provoca que avui fa que tinguin més Nobels que tots els altres junts.
També he pensat que molts d’aquest valors ens són comuns als catalans, i que aquesta Nació s’ha mantingut, gràcies al sobreesforç que molts dels nostres avantpassats han exercit per continuar vius, la capacitat d’adaptació i supervivència  i això ens ha fet arribar on som avui. La confiança en que el treball i l’esforç sempre es veuen recompensats ens va portar a una època on ens coneixien per ser un dels tres motors d’Europa. I jo em pregunto, avui on som? Doncs en un país que cada any que passa sembla més desconcertat i amb menys confiança en el futur, en un país on per ser-ne el President no cal que parlis be el català (us imagineu un Nicolas  Sarkozy parlant un francès deficient? o una Angela Merkel parlant un alemany justet?), un país que cada cop més s’assembla a una región espanyola per més fires de Frankfurt a les que ens convidin, un país on cada dia que passa els naturals del país se senten més estranys perquè no es pot controlar ni qui hi entra ni que en surt.

Sincerament, la meva admiració en el poble jueu m’ha portat a escriure aquest article però difícilment el jueus en salvaran als catalans de diluir-nos definitivament en una Espanya cada cop més potent i en un món cada cop més petit. És el nostre orgull com a nació i el nostre esforç de treball el que ens ha de dur a un país sobirà, però veig un país sense ganes de fer l’esforç necessari  per sortir de la mediocritat , un país sense il·lusió per superar el mínim exigible i ser punta de llança i pioner, un país instal·lat en la comoditat del ja ho resoldrà el govern. Amb aquest tarannà i aquesta actitud, ja en podeu estar segurs, de Nobel ni un.

Tremp, Pallars Jussa Pirineu de Catalunya