ron

Ron Paul 2008, Esperança per Amèrica

En l’actualitat un dels aspirants a President dels Estats Units és conegut amb el nom d’un personatge de la primera pel.licula de  James Bond. Ron Paul, ginecòleg nascut a Pensilvània fa setanta dos anys i congressista des d’en fa deu per un petit  districte de Texas, ha revolucionat la cursa a la Casa Blanca.
Aquest metge que prové del partit Llibertari i que vota sistemàticament en contra de tota proposta que no estigui explicitada en la constitució americana -d’aquí això de Doctor NO-, és el polític  més vist de You Tube (3 milions de visites per 800.000 de Hilary Clinton), el més visitat de Digg (canal especialitzat en noticies de ciència i tecnologia) i el més popular a Meetup ( lloc de trobada de grups que tenen en comú algun tema o afecció).
És a dir, s’ha convertit en el rei de la xarxa, gràcies a que milers de joves que provenen de la cultura de l’Ipod, els videojocs, internet i que declaren obertament detestar als polítics; li estan finançant la campanya fent samarretes amb el seu nom, penjant pancartes a les autopistes o portant-lo als primers llocs dels rankings de popularitat a la xarxa global. 
Aquest fenomen que podria ser considerat com un personatge Freaki , té molt més substrat del que alguns encara avui es pensen. Texas havia estat un  territori tradicionalment  Demòcrata, però els electors, farts del fals discurs a favors dels menys afavorits dels demòcrates, van votar en massa a un desconegut que parlava de llibertat en majúscules. Va guanyar per més del 20% dels vots, i en les últimes eleccions ningú ha gosat presentar-se-li de contrincant.
Aquest candidat republicà que es defineix com a constitucionalista, vol limitar el paper intervencionista  del govern a la mínima expressió, esta a favor del lliure mercat, deixa per a la legislació de cada un dels estats, -i no per a la legislació federal- el tema dels matrimonis homosexuals i es declara absolutament en contra de l’avortament, fet aquest que el va portar a presentar un projecte de llei anomenat “De santedat de vida”.Va ser l’únic republicà que va votar en contra de la guerra d’Iraq i de la “Patriot Act” que pretenia lluitar contra el terrorisme restringint les llibertats civils.
Es declara en contra de la immigració il·legal i de qualsevol amnistia per als  sense papers.
Vol suprimir l’agencia tributària i l’impost sobre la renda. Es declara radicalment en contra de la universalització de la sanitat i vota sistemàticament en contra cada vegada que es vol apujar el sou dels congressistes.
Aquest liberal coneixedor de l’escola econòmica austríaca i admirador de Hayek i Von Misses es partidari de privatitzar el sistema de pensions i d’abolir els departaments d’educació i agricultura i es manifesta en contra de tot subsidi agrari tot i ser representant d’un territori agrícola per desena vegada.
És un ferm detractor de l’expansionisme militar americà i es declara a favor de parlar i comerciar amb Cuba i Veneçuela “També vam parlar amb Stalin, Khrushchev i Mao” declara de manera contundent. Vol eliminar la CIA i l’OTAN i diu que la clau del seu èxit és que: “La Llibertat funciona i és popular”
És més que provable que Ron Paul no guanyi les primàries del seu partit, però ja a ningú se li amaga la greu crisi ideològica en que han caigut els partits tradicionals a Estats Units i de retruc  tota la societat occidental. Els demòcrates són avui un partit erràtic , capaç de perdre la dignitat per arreplegar uns quants vots, un partit amb moral de derrota i que difícilment serà capaç d’administrar una victòria. I els republicans, ara dividits per la fractura de la gran coalició social que va donar dues victòries a Bush, no són capaços d’oferir respostes més enllà del patriotisme nacional.

Potser Ron Paul, aquest metge que parla de llibertat i cau bé als joves, - els que diuen passar de la política i mai han anat a votar-, no guanyarà les primàries del partit republicà. Potser aquest polític honest  que fa cara de no haver trencat mai un plat , no serà president dels EUA,  però la seva llavor liberal comença a calar fort entre els ciutadans americans, el seu discurs desacomplexat i políticament incorrecte fa forat entre la joventut cansada de farsants que prometen igualtat i felicitat a costa de les butxaques dels treballadors mentre ells tiren de beta amb sou, pensió vitalícia i cotxe oficial a càrrec dels pressupostos del govern.
A Catalunya l’antiamericanisme s’ha convertit en una ideologia i en una actitud de vida, que serveix bàsicament per trobar un culpable a qui carregar el mort de l’estrepitós fracàs a que ens ha portat la misèria moral del progressisme institucional. El discurs igualitari és un caramel enverinat que provoca un càncer mortal a aquesta societat que aspira a ser feliç a través del subsidi. Però malgrat aquests xerraires de fireta, el que passa als Estat Units acaba arribant a casa nostra i l’efecte papallona acabarà arrossegant tota aquesta colla de pijo-progres que volen mantenir la seva poltrona a costelles del treballador. Endavant Ron Paul i que Déu beneeixi Amèrica!