En un carreró estret de Florència, darrere el Duomo però lluny del circuït turístic més massificat, hi ha la casa on va néixer el poeta italià  Dante Alighieri , autor de la Divina Comèdia i considerat el pare de l’idioma italià modern.

En aquest mateix carrer hi ha la petita capella de Santa Marguerita dei Chieri on hi ha enterrada  Beatrice Portinari la musa i segons sembla el gran amor platònic de l’il·lustre poeta italià. Si la casa museu de Dante no és precisament un dels llocs mes freqüentats pels milers i milers de turistes que passen per Florència, aquesta capella encara menys. No obstant, aquesta petita església allotja una exposició curiosíssima. Custodiada per una senyora gran que seu a la dreta de l’entrada darrere una tauleta plena d’estampes i fulletons, la capella alberga en tot el seu perímetre una exposició de dibuixos i cartells dedicats al Pare Kolbe. Maximilià Kolbe va ser un sacerdot franciscà polonès que al 1941 va ser confinat per la Gestapo al camp de concentració d’Auschwitz. A finals d’aquell mateix any es va evadir del camp un presoner, i segons les pràctiques repressores nazis, per cada presoner fugat s’executaven 10 presoners. El primer escollit per la fatídica sentència fou un sergent de l’exèrcit polonès de 41 anys que plorant suplicava “Déu meu, tinc esposa i fills. Qui els cuidarà?” Llavors el Pare Kolbe es va oferir per a substituir-lo tot dient; “Sóc sacerdot catòlic i polonès i no sóc casat” L’oficial va acceptar i Kolbe fou posat a dejuni fins a morir. Després de tres setmanes de fam viva, i veient que no moria, fou assassinat amb una injecció de fenol als 47 anys d’edat.

 L’any 1982 Joan Pau II va canonitzar el Pare Kolbe amb la presència de Franciszek Gajowniczek, el sergent polonès per qui Kolbe va donar la seva vida. La història en si mateixa és d’una força aclaparadora, tot i que avui en dia per a una societat que basa els seus valors en l’assignatura d’educació per a la ciutadania no deu ser interessant. Però no deixa de ser curiós que en aquesta llòbrega capella d’un estret carreró de Florència, on reposen les restes de l’amor de Dante, conflueixin entrecreuades dues històries.

Una de fictícia com és la Divina Comèdia on en la seva primera part Dante baixa a d’infern acompanyat del poeta Virgili  per retrobar-se finalment al paradís amb la seva estimada Beatrice i una història real com la del pare Kolbe que va baixar a l’infern d’Auschwitz i es retroba finalment homenatjat en la petita esglesiola on també reposa Beatrice Portinari.