El passat diumenge al vespre vaig assistir al concert d’en Lluís Llach  a Tremp. Feia anys que no l’escoltava, de fet vaig deixar de fer-ho cap allà mitjans dels 80 després de publicar Maremar. Tornar a escoltar Viatge a Itaca després de tants anys i en un concert en família, gairebé íntim, suposa retrobar-te amb alguna cosa més que una cançó, suposa retrobar l’origen de tot plegat, l’inici del camí;

“ has de pregar que el camí sigui llarg,

 que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven”


Aquest país és una cursa de llarg recorregut, avancem a poc a poc i sempre amb el ulls a l’horitzó, a Itaca, perquè el nostre objectiu és aquest somni, per això els nostres passos ens semblen curts , per això alguns cops pensem que no assolirem l’objectiu.

“I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques”

Malgrat tot el camí continua i l’objectiu és a l’abast, i el  farem en pau, en positiu, sense anar en contra de res “La llibertat no és un mitjà per abastar una fi política més alta. És en si mateixa la fi política més alta”

Hi ha plantejaments polítics d’en Llach amb els quals no estic massa d’acord però Itaca i tot el que representa és el camí a seguir.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s’acosta.

I quan creieu que arribeu,

sapigueu trobar noves sendes

Josep M Tarrat i Tomàs

Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya