tobin.jpg El passat 11 de març de 2002, moria a l’edat de 84 anys, el gran economista i polític  nord-americà James Tobin. Aquest senyor amb majúscules, nascut a Illinois i fill d’una família mitjana americana,  és el màxim representant de la síntesi entre la superada  teoria econòmica de Keynes i l’anàlisi neoclàssica.  Graduat i doctorat  per la universitat de Harward va lluitar en la segona guerra mundial com a oficial d’un destructor. Allí hi va conèixer el novel·lista Herman Wouk, autor de la coneguda pel·lícula “el Motí del Caine” protagonitzada per Humphrey Bogart. En aquesta pel·lícula apareix un personatge, anomenat el cadet Tobit,  descrit com a posseïdor d’“un cervell com una esponja… molt per davant d’altres en el seu camp” . Un clar homenatge d’admiració de l’autor de l’obra a un home d’una intel·ligència privilegiada. Un cop finalitzada aquesta gran guerra va ser professor de la universitat de Yale fins al 1988. Només va deixar la seva carrera acadèmica per assessorar el President Kennedy i posteriorment el candidat, també demòcrata, McGovern. Al 1981 el senyor Tobin entraria amb lletres d’or en la història econòmica mundial al guanyar el premi Nobel pel seu extens i creatiu treball d’anàlisi dels mercats financers i la seva relació amb les decisions de despesa, ocupació, producció i preus. L’Acadèmia també va destacar en aquell moment la seva famosa teoria “de la cartera”: “No posis tots els ous al mateix cistell” que avui sentim pronunciar a tots aquests aprenents d’assessors de borsa.

Desgraciadament James Tobin no s’ha fet famós per tot allò que veritablement el farà passar a la història, sinó per una proposta  que va fer el 1971. Pretenia establir una petita taxa entre el 0’1 i el 0’5% sobre les transaccions financeres especulatives realitzades en el mercat internacional de divises, no vinculades a l’intercanvi de bens i serveis, contribuint així a evitar l’especulació  i estimular l’economia real.

Trenta anys després, un colla  de brètols (tal com els va qualificar el mateix Tobin en una entrevista publicada al Der Spiegel), anomenats antiglobalitzadors, i sota les sigles del moviment ATTAC (Associació per una taxa a les transaccions canviaries per ajudar als ciutadans), han fet saltar a la fama, mal li pesi, a l’insigne economista. El que pretenia James Tobin era posar els ingressos d’aquesta taxa a disposició del Banc Mundial amb la intenció d’amortir les fluctuacions dels tipus de canvi, dissuadint, així, els especuladors i evitant que els països hagin d’apujar dràsticament els interessos per fer mes atractiva la seva moneda. D’aquesta manera es dóna un marge de maniobra més gran als bancs nacionals dels països més petits i es pot lluitar contra la dictadura dels mercats financers. En definitiva, s’aconsegueix frenar el tràfic de divises.

No és això el que volen els antiglobalitzadors; grup heterogeni format per fills de papa en fracàs escolar, ansiosos de reviure altres  maig del 68; pastors de cabres i professionals del subsidi agrari -com el convicte  Jose Bové-; gurus del neocomunisme i socialisme utòpic radical -com Jean Pierre Chevenenment i Ignasi Ramonet-; okupes desarrelats -orfes de tot tipus de valor moral, dinamitadors de la propietat privada, defensors només dels seus privilegis-. Tots units per defensar els interessos d’una Europa antiquada, ancorada en els seus vicis atàvics , presonera de la seva tràgica història, de les seves glòries i els seus records. Records i glòries només de morts. Una Europa sense cap ideologia veritablement progressista que la faci despertar de la seva endogamia, de sempre mirar-se el melic pensant que és el centre i quilòmetre zero del món civilitzat.

Allò que importa a aquests “revolucionaris del carall”, és, com va dir el mateix Tobin, “els ingressos procedents dels impostos com la taxa per finançar els seus projectes”.

I els seus projectes solidaris no són altres que l’almoina; la populista condonació del deute extern -per poder continuar protegint governs corruptes-; polítiques públiques proteccionistes, planificadores  i en contra del lliure mercat. En resum, aquells que van contra tota llibertat individual. 

La globalització, senyors trencadors de vidres d’establiments de menjar ràpid,  és -com diu el professor Xavier Sala i Martin- el lliure moviment internacional de cinc factors: el capital, el treball, les tecnologies, el comerç i la informació. Deixeu que els països pobres puguin exportar els seus productes agrícoles a Europa, que el capital dels països rics s’inverteixi a l’Àfrica, que les noves tecnologies siguin accessibles pel tercer món, que la informació circuli lliurement…  I veurem com aquestos països augmenten la seva ocupació, fan créixer el seu PIB, milloren els drets humans i democratitzen els seus corruptes governs. La globalització és, en definitiva, més llibertat. El populisme neocomunista i solidari és una magnifica estratègia per captar vots desencisats però a la llarga, si les propostes dels antiglobalitzadors s’imposen, el món serà menys lliure i menys democràtic; els treballadors més pobres; els països mes desiguals i el medi ambient més degradat. Exactament el contrari del que pretenen.

Gràcies senyor Tobin per la seva gran aportació a la teoria econòmica

signatura tarrat.jpg 

Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya