En l’actualitat conviuen només dues grans ideologies polítiques al món occidental. La primera és aquella que planteja que l’estat ha d’intervenir el mínim possible en l’àmbit personal. És un plantejament d’Estat poc intervencionista que deixa en mans de la societat civil en general, i les persones en particular, l’organització de molts aspectes de la societat. Parteix d’un Estat poc poderós que carrega la responsabilitat en  l’individu i fa de la capacitat, l’esforç, la solvència i la superació, els valors màxims d’una societat que vol exercir la seva llibertat fins a les últimes conseqüències. Representa el que algun cop s’ha anomenat el “Laisser faire” . L’Estat ofereix uns mínims a la societat en aquells aspectes que pertanyen més a l’esfera individual i que poden ser solucionats per la iniciativa privada i  a canvi demana pocs impostos, ja que la despesa a finançar és poc elevada i es dedica fonamentalment a aquells àmbits en que la societat no pot donar l’abast com són: grans infrastructures, defensa i organització bàsica d’una xarxa sanitària i d’ensenyament, polítiques energètiques… És l’anomenat liberalisme, acusat tradicionalment de poc solidari i, malgrat tot, ha estat l’única revolució, la “liberal” que ha triomfat en tota la història, perquè l’objectiu final d’aquesta ideologia és l’individu, les persones, “de tu depèn”.

L’altra és l’Estat total, l’Estat pare i mare, aquell que ho soluciona tot, aquell que a la  sanitat l’anomena salut i a l’ensenyament educació, aquell que et diu ; “no et preocupis per res, deixa-ho a les meves mans, jo m’ocupo de tot”.

És l’Estat comoditat que fagocita l’individu i va envaint parcel·les de l’esfera individual, aquell que poc a poc, i de manera subtil, absorbeix la capacitat de les persones de dirigir el seu destí i de fer-se responsable del seu futur. L’objectiu final és el control total, l’estandardització social, la igualtat a la baixa de la societat. L’afany de superació, la recerca continua d’unes condicions millors per a nosaltres i els nostres fills, va desapareixent engolida per la uniformitat del servei públic, estàndard, fluixet però suficient, per anar fent sense aixecar massa el cap i amb el futur assegurat de funcionari de l’Estat però sense possibilitat se sortir d’aquesta garjola aplacada d’argent.

La responsabilitat individual desapareix delegada al gran germà, el compromís amb un mateix i el seu país deixa pas a l’organicisme i l’intervencionisme  governamental. “El meu padrí va plantar oliveres tot i saber que ell no desfaria mai les olives, però de tota manera les va plantar. A nosaltres ja no ens cal; de les oliveres, l’oli i les olives ja en te cura el govern”. El procés és diferent però l’objectiu final és el mateix que el comunisme: el control total del destí de les persones, la destrucció del marge de maniobra individual, l’anorreament de la iniciativa privada. “Una societat que posa la igualtat per damunt de la llibertat acabarà sense igualtat ni llibertat”  (Milton Friedman).

No hi ha més camins, no hi ha  terceres vies. Amb tots els matisos que vulgueu, però, al final, tu has de triar.

signatura tarrat.jpg

Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya