El problema no és que tal o qual equipament no funcioni, o que una infrastructura quedi obsoleta, o que uns treballadors emprenyats facin vaga. Això és la conseqüència, la superfície del problema, i a la fi, un tema de gestió. La veritable qüestió és un altra. El punt principal de tot plegat és la sobirania i sobretot la voluntat de ser sobirans.

En una època no massa llunyana s’acusava al nacionalisme català de victimisme , de queixar-se sempre, de no tenir-ne mai prou. És veritat, no en tenim prou, ens hem sentit massa vegades maltractats per una Espanya que viu a les nostres costelles i aquest queixar-se sempre respon a una voluntat i a una base política; la de creure’ns en tot moment i en qualsevol circumstància que som una Nació que volem ser un país completament normal, sobirà, i que tot allò que passa en el nostre territori ha de ser competència nostra i ho volem solucionar nosaltres. A la fi és un problema d’actitud política; o assumim sobirania o la deleguem. L’actual govern, és un govern  de voluntat i actitud autonòmica: som una regió més i tenim les competències que tenim; si alguna cosa no es competència nostra no la toquem o, encara pitjor, diem que són els altres els que ho han de solucionar. Doncs miri, no; tot el que passa en aquest país és responsabilitat del seu govern i és ell el qui ha de donar explicacions i el que ho ha de solucionar, via Madrid, via Brussel·les o via New York però mai, repeteixo, mai ha de dir que això és competència d’un altre. President, aquest país és competència seva encara que vostè no tingui aquesta o aquella competència. Atès que ja s’ha dit per l’actual President de la Generalitat i el proper candidat del PSC que la qüestió catalana està tancada doncs aquest tipus de delegacions són normals. A  Castilla la Mancha  o a Murcia ho tenen clar, però a Catalunya no President, aquest tros de península és alguna cosa més que una regió i o ens ho creiem o no anem bé.
L’aeroport del Prat és la vergonya i el caos d’Europa i apel·lem a Madrid i al Delegat del Govern espanyol a Catalunya, és a dir al Virrei, al sàtrapa al governador de la província. I el President s’amaga i el govern és de vacances i en Saura i la seva dona estan atrapats a l’aeroport amb camisa de flors i pantaló curt i aquest país cau a trossos i la moral s’ensorra i la gent no se’l creu. Ara Vindrà Zapatero i tornarà a sortir al balcó i aixecarà el puny com un heroi de còmic “ Jo us salvaré, deixeu-m’ho a mi”. Jo sento vergonya, perquè vull un altra cosa, perquè la nostra  moral no és de vençuts. Caldrà esperar que Halloween ens porti alguna cosa millor!

signatura tarrat.jpg

Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya