Div 15 Sep 2006
A l’Oriana Fallaci
Enviat per Josep Tarrat 
Recordo encara l’impacte que em va produir el llibre “Un hombre” l’autora era la periodista i escriptora Oriana Fallaci, reproduïa la història d’un personatge extraordinari; Alekos Panagulis un poeta que es va oposar a la dictadura dels Coronels a Grècia i va ser empresonat i torturat. A l’arribar Papandreu al Poder, Alekos va seguir lluitant, ara ja no contra un dictadura però si contra els farsants del PASOK, els socialistes grecs als que anomenava revolucionarios del carajo, fins que el van assassinar en un carrer d’Atenes. El relat és esgarrifós, detalla fins posar-te els pels de punta les tortures a que va ser sotmès però a la fi és un cant a la dignitat, al no rendir-se mai, a la coherència , a la llibertat i a l’esperança de la humanitat.
Desprès dels atemptats de l’onze de setembre a New York Oriana Fallaci publicava “la rabia y el orgullo” y ‘La fuerza de la razón” un alegat contra el fonamentalisme islàmic. La periodista comentava. “La rabia y el orgullo me lo han ordenado, la conciencia limpia y la edad me lo han permitido. Ahora basta”.
Davant de la reacció d’algunes veus progressistes d’Europa i de les tonteries de l’Alianza de civilizaciones que mostraven una actitud semblant als homes dones i nens de Gaza quan cridaven “victoria victoria” veient les imatges de les torres caient, escrivia;
He sabido que algunas chicharras de lujo, políticos o supuestos políticos, intelectuales o supuestos intelectuales, amén de otros individuos que no merecen la calificación de ciudadanos, se comportan sustancialmente de la misma forma. Dicen: «Les está bien empleado a los americanos».
Me siento muy, muy indignada. Indignada con una rabia fría, lúcida y racional. Una rabia que elimina cualquier atisbo de distanciamiento o de indulgencia. Una rabia que me invita a responderles y, sobre todo, a escupirles. Les escupo a todos ellos. Indignada como yo, la poetisa afroamericana Maya Angelou, rugió también: «Be angry. It’s good to be angry, it’s healthy» (Indignaos. Es bueno estar indignados. Es sano). No sé si indignarme es saludable para mí”.
Avui ha mort una enamorada de la llibertat i de la societat occidental. Ha mort víctima del càncer que la consumia des de feia anys i ha mort escrivint i cridant contra el càncer que devora aquesta societat d’occident que renega contra la seva cultura clàssica les seves arrels judeo cristianes i els seus valors morals per refugiar-se en cabòries de relativisme cultural i progressisme indocumentat.
Gràcies Oriana, et trobarem a faltar.
He reproduït els textos en espanyol tal i com els vaig llegir. Ho desconec però possiblement no hi hagi a Catalunya, -aquest país tan obert al multiculturalisme- cap editorial que publiqui aquests llibres en català. És una llàstima però és així.
Pallars Jussà,Pirineu de Catalunya
Aquest matí m’he fixat molt en com diversos tertulians tractaven l’Oriana Fallaci. En general, l’esquerra progressista -aquesta que prolifera com a bolets en la Vella Europa- tendeix a dir que es queda amb l’Oriana d’abans i renega de les seves dues darreres obres. Ells, acostumats a la hipocresia com estan, no poden discernir que les persones integres no són d’una manera avui i d’una altra fa uns anys. Evidenment que es pot evolucionar però no mutar. I l’Oriana era ara la mateixa Oriana de sempre: apassionada, sincera i, sobretot, incòmoda per als hipòcrites. Jo també he llegit “Un hombre” i a l’Alekos Panagulis no el va matar una dictadura, el va matar l’esquerra. La dictadura el va torturar, el va voler véncer, el va intentar fer callar. Però qui no el va poder suportar va ser l’esquerra. I el van matar. Així que senyors tertulians d’esquerra no us dediqueu a dir que preferiu l’Oriana d’”Un hombre” a l’Oriana de “La Rabia y el Orgullo” i “La fuerza de la razón” perquè és a “Un hombre” on quedeu més galdosos.
Com tu Josep Ma. també dic que trobarem a faltar l’Oriana Fallaci. No abonden les personalitats tan fortes, íntegres, sinceres, lliures. Em quedo amb tot d’ella. Però sobretot em quedo amb la lucidesa. Quan d’aquí uns anys Europa vulgui reaccionar i retrobar-se potser serà tard. Hem creat una civilització de tres mil anys. I en lloc de sentir-nos-en satisfets i orgullosos, tenim entre nosaltres un càncer que ens empeny a coquetejar amb la nostra destrucció. Només els carallots no se n’adonen. Oriana, reposa en pau, ara ja si.
Hi ha qui pensa que el Papa va dir el que va dir a Alemanya en homenatge a l’Oriana Fallaci. No ho sé. Però del que estic segur és que l’Oriana Fallaci li faria un homenatge al Papa avui. Ella s’autodefinia com a atea-cristiana. I ho explicava dient que, malgrat que no creia en Déu, es reconeixia en els valors del cristianisme i en tot el que aquest ha aportat a la civilització occidental. Doncs aquí som nosaltres aguantant uns polítics que no van tenir el coratge d’incloure en la constitució europea (aquella que ara dorm en un calaix rònec i amb olor de florit) el reconeixement a les arrels cristianes d’Europa per por a fer olor de sagristia. Doncs apa a fer olor de florit! I mentre tant el Papa dient el que tots pensem per no tenim el valor, el coratge i la llibertat d’esperit de dir. M’agrada aquest Papa! Llàstima que no ho hagi vist l’Oriana. Potser hauria recuperat l’orgull de ser europea ahir.
Hola José:
he llegado a tu blog buscando fotografias de Alekos panagulis. estoy releyendo Un Hombre, gran libro y estoy preparando un escrito para mi blog.
Coincido contigo en que fallaci ha sido y sigue siendo una mujer alta en tèrminos no solo literarios, ni profesionales, si no y sobreotod una tremenda mujer, con fuerza, orgullo con rabia.
Me gusta mucho, tengo varios libros de ella.
te dejo saludos cordiales desde ete sur lejano
ale