Blog de Josep M. Tarrat i Tomàs

Són les 4 de la matinada en una alegre Festa Major d’un poblet de la franja de ponent. L’orquestra Poker està destrossant un tango de Gardel i el meu col·lega a qui li agrada més la festa que a un mico un gronxador esta intentant treure unes cerveses a 1,50 € la unitat (preu inimaginable en qualsevol racó del Pallars). De sobte, apareix la parella de la Guardia Civil en missió d’observació. Passegen per la perifèria de la bonica plaça d’Estopiñan del Castillo amb aquell pas altiu i solemne que caracteritza el Cuerpo. No puc assegurar-ho, ja que no en tinc cap prova visual, però vull pensar que la comissió de festes va convidar la parella a una copa “como mandan las costumbres del lugar” amb la resposta de rigor “No gracias, estamos de servicio”. La festa continua mentre un ramat d’adolescents demana més marxa i el guitarra de l’orquestra es queixa que li han tirat un vas –és molt perillosa la feina de músic en aquestes contrades -. Una de les noies que ens acompanya comença a donar mostres de cansament recolzada en la barana de la plaça. És hora de marxar cap a casa.
Tenim els cotxes aparcats a l’entrada del poble i és fosc, la parella de la Guardia Civil armada amb una llanterna fa aturar els cotxes que van marxant i tot apropant-se a la finestra del conductor els pregunta “ Buenas noches caballero, ¿se encuentra usted bien? ¿Hacia dónde se dirige?” Després d’una ràpida anàlisi de les condicions del conductor, baixa la llanterna i els diu “ Muy bien caballero, buenas noches y buen viaje”.
Tots restem astorats en veient la situació. Cap muntatge espectacular, cap desplegament de sirenes i luminotècnia. Una discreció absoluta. Observen al conductor, li fan un parell de preguntes amb veu amable, i amb la mateixa gentilesa s’acomiaden  tot desitjant un bon viatge. Cap conducta prepotent, gens de petulància,  cap vehemència, ni una engruna d’intimidació.
Són les cinc de la matinada, enfilem camí cap a Tremp  i no ens recuperem  de l’episodi viscut.
M’estalviaré cap comentari del que passa a Catalunya en general i molt particularment al Pallars, però quina diferència. I jo que pensava que la Guardia Civil eren els dolents…

S’inauguren el jocs olímpics a Pekín. Una espessa boira de contaminació cobreix la ciutat, l’ambient és gairebé irrespirable, fins i tot l’atleta etíop Gebrselassie, plusmarquista mundial de marató, ha renunciat a córrer aquesta prova pels carrers del centre de la ciutat afirmant que podria perjudicar seriosament la seva salut. A les progressistes autoritats xineses no se’ls ha acudit res més que bombardejar la zona amb iodur de plata per fer ploure i així baixar els nivells d’aquesta capa densa de porqueria que banya l’esperit olímpic. L’estat d’Israel que, com en moltes altres matèries lidera l’investigació en la creació de pluja artificial, va estudiar durant una època aquesta fórmula per fer ploure i  la va abandonar per les tensions regionals que suposa el robar aigua que de manera natural podria haver caigut uns quilòmetres més enllà i per la incertesa que genera la utilització de compostos químics que van a parar directament a la natura.
Us imagineu que els el XXIX jocs olímpics de l’era moderna s’inauguressin a Phoenix   capital d’Arizona, als Estats Units, i la ciutat estès coberta d’una massa espessa de contaminació i pols del desert de Sonora?. Us imagineu que Gerorge W. Bush i el Governador de l’Estat, Jon Huntsman, haguessin decidit bombardejar la ciutat amb iodur de plata?
El clam hagués estat unànime: tots els ecosocialistes , ecologetes, antiglobalitzadors, antitransgènics, sindicalistes, anarquistes, socialistes llibertaris i tots els Noam Chomski, José Bove, Ignasi Ramonets i els seus acòlits haurien saltat com una sola veu i ja s’estarien manifestant pels carrers de Paris, Londres i Berlín cremant fotografies d’en Bush pare, Bush fill i la padrina de Ronald Reagan, acusant-los d’atemptar contra la natura, la humanitat, la foca d’Alaska i la mongeta tendra. El Periódico i el País traurien dins de les seves pàgines d’actualitat i cultura tot un reguitzell d’estudis publicats per la universitat d’Hortoneda on es demostraria que el iodur de plata produeix càncer de colon i obesitat mòrbida i es demanaria al Comitè Olímpic internacional que suspengués els jocs organitzats pel gran Leviatan mundial, i Pepe Blanco anunciaria el boicot espanyol a uns Jocs tan antinaturals. Tot el progressisme i la intel·lectualitat mundial es mobilitzaria.
Avui s’inauguraran un jocs en un país on està prohibida la llibertat d’expressió i algunes pàgines d’internet no són accessibles. Un país on fa dinou anys es massacrava als estudiants a Tiananment. I tothom calla. Que si el gran salt endavant, que si la tercera via del capitalisme, que si hem de donar oportunitats i confiança al desenvolupament pacífic xinés…Tota una gran xarlotada! La democràcia occidental no hauria de permetre aquesta gran òpera bufa. Aneu, correu, salteu i nedeu i sobretot participeu. Jo a partir d’avui abandono l’esport i tot l’esperit olímpic.  

Avui he fet la declaració de la renda. Cada vegada cobra més aquest estat Pare i Mare i cada cop els serveis són més deficients, les carreteres més dolentes, les llistes d’espera més llargues i la nostra canalla són els més rucs d’Europa amb diferència.
He marcat la casella d’assignació a l’Església Catòlica, on diu si desitjo que es destini el 0,7% de la meva quota integra al sosteniment de l’Església. Ho he fet per dos motius fonamentals: el primer perquè considero una bestiesa marcar la casella que diu que es destinarà a fins socials, quan som en un estat governat per una gent que tot el dia parlen del govern social, de l’estat social i de les mesures socials que porten a terme – cada cop que sento la paraula social em poso la mà a la cartera per veure si ja me l’han fotut-.
El segon motiu és perquè, tot i no ser gaire practicant, sóc catòlic, i estic convençut que la nostra cultura i tradició judeo-cristiana ens ha portat un model de civilització que, sense voler menysprear ningú, considero que és el millor. En aquest model, històricament, hi ha contribuït molta gent però de manera molt especial l’Ésglésia.
Encara avui, tot i que és molt difícil realitzar una estimació exacta de l’aportació que fa l’Església a la societat, hi ha algunes dades que ens poden ajudar a valorar-la.
L’Ésglésia té, en el context de la seva labor assistencial i en el territori de l’Estat: 107 centres hospitalaris, 128 ambulatoris i dispensaris, 876 cases per a ancians, malalts crònics, invàlids i discapacitats, 937 orfenats, 321 guarderies infantils, 365 centres especials d’educació i reeducació, 144 centres de caritat i 305 consultoris de família, entre altres serveis. Només aquests centres suposen 387.356 persones hospitalitzades i assistides, 849.728 persones assistides en ambulatoris, 57.653 residents en cases per ancians, invàlids o discapacitats, 10.835 infants orfes o tutelats, 53.140 infants assistits en centres d’educació especial, 324.37 assistits en centres d’assistència social i 79.868 persones ateses en consultoris familiars.
En l’àmbit de la pastoral penitenciaria hi ha 137 capellans repartits en 82 centres penitenciaris que atenen uns 45.000 presos. L’Ésglésia té 73 centres d’acollida de presos en llibertat provisional, 54 per a toxicòmans  i 24 per a malalts de SIDA. Només Càritas va invertir l’any 2005 170 milions d’euros en 17 programes d’assistència social.

En l’àmbit de l’educació hi ha una dada tan curiosa com reveladora: una plaça en un centre públic té un cost anual de 3.518 €. La mateixa plaça en un centre concertat costa a l’erari públic 1.841 €. Si prenem com a referència el curs escolars 2002-03 on hi havia escolaritzats 1.741.697 alumnes, l’administració es va estalviar amb els centres concertats 2.920 milions d’euros.
Aquestes xifres suposarien, pel cap baix, una inversió de l’Església d’uns 3.000 milions d’euros que, comparada amb l’aportació de l’Estat al sosteniment de l’Ésglésia l’any 2006 que va ser de 144 milions d’euros, fa un resultat final que posa de manifest que l’aportació de les entitats de l’Església a la societat no és comparable a l’ajut que rep per al seu sosteniment.
Com sempre, hi ha col·lectius que s’omplen la boca parlant del govern catalanista i social, de les noves polítiques socials, l’esquerra social i un llarg etcètera de foc d’encenalls i fum de palla i mentrestant d’altres treballen amb discreció, en silenci i  sense buscar cap reconeixement. I si algun dia deixessin de fer-ho, milions de persones se’n ressentirien.
I ara, progressista del carall, ves donant diners a indocumentats sense fronteres!
 

Aquesta nit passada s’ha mort l’esposa d’un molt bon amic. Després d’una llarga i maligna malaltia els més dolents presagis s’han complert. La mort d’una persona estimada és sempre molt dolorosa i més quan per edat encara no era el moment, però més enllà del dolor , més enllà de les llàgrimes de la seva família i dels que la recordarem sempre, ens queda el seu optimisme, la seva força , la seva alegria i sobretot el seu coratge immens, colossal. En aquests últims mesos i coneixedora de la seva situació, mai va perdre la valentia la tendresa i l’optimisme d’afrontar juntament amb la seva família aquests moments tant tremendament dolorosos.
Adéu Angelina, et recordarem sempre somrient. Descansa en pau
 

Per a potenciar la dinamització econòmica de les comarques amb més necessitat de reactivació econòmica, la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa un programa d’ajuts per afavorir el desenvolupament  industrial i empresarial a la comarca del Pallars Jussà.
Valoracions polítiques al marge, totes aquelles actuacions encaminades a potenciar el creixement econòmic del Pallars Jussà seran sempre benvingudes per l’equip municipal de CIU. La comarca del Pallars Jussà necessita un impuls complementari a la seva pròpia dinàmica econòmica. Si aquest Pla hi pot contribuir, benvingut sigui.
 
En el següent enllaç trobareu tota la informació d’aquest programa.

http://www20.gencat.cat/portal/site/Departament-de-la-Presidencia/menuitem.071f7e6e05a64ea47c0bfa10b0c0e1a0/?vgnextoid=e01e84c593f69010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e01e84c593f69010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Sembla ser que alguns agnòstics, ateus i apostates feien befa de que alguns capellans fessin prerrogatives a la Mare de Déu perquè plogués. Doncs be, la befa l’escarni i la burla cap a l’església és sempre el recurs fàcil  de molts progres, però la veritat és que al Pallars està plovent molta quantitat i amb molta qualitat. Desconec si la intervenció divina és la principal responsable del fet, jo sóc un pobre mortal de cor senzill, però es necessària la burla? Sempre s’ha de fer conya amb la gent que Fe? Porta rendibilitat la mofa a unes persones que saps que no s’hi tornaran? Ho farien amb altres religions? Penso que se’n guardarien be, igual els passa per casa.
Ara resulta que el Conseller més perniciós per l’aigua de boca, es declara agnòstic i demana a la Mare de Déu de Montserrat que hi faci el que pugui. Doncs això si que em fa gràcia. Resulta que agnòstic és aquell que pensa que la noció de l’absolut és inaccessible per a l’enteniment humà. No només l’absolut, sinó les nocions primàries, perquè com poden haver-se manifestat a bombo i plateret en contra del Transvasament de l’Ebre i ara proposar el del Segre. Sembla que això de la revolució permanent, com deia en Kim Monzó, consisteix en quan arribes a manar renunciar a la mateixa revolució i que dia passa anys empeny i a viure que son dos dies.
De tota manera gràcies a aquella gent que amb la seva fe i bona voluntat heu fet alguna cosa, per pueril que a alguns els pugui semblar, la fe mou muntanyes.

Hi va haver una època en que ser Conseller de la Generalitat era un honor. La persona donava prestigi al càrrec i el càrrec era honorable, respectat arreu de Catalunya i més enllà de les fronteres. Malauradament aquest temps ha passat. I ara resulta que un Conseller de la Generalitat decideix, com a conseqüència d’uns resultats electorals, deixar la feina i anar-se’n a fer partit i preparar un congrés. Com si ser conseller d’un govern fos com ser cambrer d’un xiringuito de platja i “ara marxo i ara m’hi poso”.
Ara resulta que el President de la Generalitat ho accepta i calla i l’endemà en nomenem una altre i a “Rey muerto Rey puesto”. I visca la Generalitat, que avui és una associació fallera de tant ninot penjim penjam. I ara l’indulto i ara la cremà.
Però algú em pot dir a quin nivell d’indigència, de desvergonyiment, de deixadesa ha arribat aquesta institució que es diu Generalitat? Es pot humiliar més un país que amb la befa, l’escarni, la burla  i l’ultratge  que practiquen aquesta colla de sàtrapes?
I la Fallera Matxor calla i observa. I qui no et diu que ja ha pactat amb aquest cambrer de xiringuito un altra expulsió del govern  per tornar a escenificar la xarlotada de l’equidistància i a la tardor eleccions anticipades amb un altre tripartit preconcebut?
I com l’anomenarem ara: Tripartit, Govern d’Entesa o la Falla del Reagrupament?
 

Es veritat que aquestes eren unes eleccions espanyoles i molta gent vota en clau hispànica. És veritat que el Partit Popular feia por a molta gent i han votat no a favor sinó en contra de. Tot això i més i més i més és veritat,  però per sobre de totes les anàlisis electorals on  diran que tots han guanyat , una cosa és certa; el procés de desnacionalització de Catalunya ha fet un grandissim pas endavant. Tots aquells que volen Catalunya com una regió més d’Espanya, tots aquells que prediquen l’Espanya plural, asimètrica, federal i més collonades, ahir van arrasar aquest país. I  ho varen poder fer perquè durant els últims quatre anys Catalunya ha fet més passes enrera en el seu camí cap a la sobirania que en els últims 300 anys. Fins fa quatre anys, tots els atacs contra Catalunya venien des de situacions i marcs no democràtics però en aquesta última època la desnacionalització, l’assimilació a Espanya s’ha fet dins d’un marc democràtic i a través de l’utilització d’institucions legítimes. Avui tots aquests aprenents de politicolegs  gosen   parlar  de la legitimitat de l’aritmètica parlamentària,  que governa qui te  més capacitat de sumar escons, però la indigència moral que porta a la utilització dels vots de les persones en benefici només d’una estratègia partidista i  que deixa de banda qualsevol l’interès global del país, és en paraules que entengui tothom, la perversió del més elemental  esperit democràtic, és a dir la prostitució de la política. El nacionalisme de pluja fina ha desembocat en una sequera  que assola el país i que l’ha deixat en mans d’aquells que només tenen un objectiu; el d’uniformitzar l’estat i construir més Espanya  assimilant-hi completament Catalunya. I tot això ho fem amb un gran somriure i amb aquell tarannà pedagògic i paternalista que et parla d’igualtat i solidaritat però sempre igualtat a la baixa i solidaritat només exercida amb “bienes ajenos”. I sempre optimistes i sempre rient però paga i calla. 
 
  

Si llegim i rellegim les enquestes que s’han publicat, les sacsem ben sacsades, i provem de treure’n alguna conclusió més o menys prudent, constatarem que a Catalunya el PSOE i el PP no retrocedeixen ni un pam, sinó tot el contrari. Després de tot el que ha passat –després de l’indescriptible desori de rodalies protagonitzat pel PSOE, després de l’anticatalanisme virulent del PP; i són només dos exemples- els resultats que les enquestes preveuen per al diumenge mostren un país anestesiat, desorientat, desmemoriat, feble. Com a país ens mereixem un gran calbot, sonor i rotund. No hem estat capaços de reaccionar. Potser d’aquí a ben poc ni tan sols pagarà la pena fer-ho.

Fundació Catalunya Oberta

Perquè al míting final de campanya del PSOE ales eleccions catalanes del 2003 digué: “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya” Doncs ja ho hem vist! 

Perquè no s’ha complert l’Estatut. No només no s’ha fet cap traspàs significatiu, sinó que la vulneració de l’Estatut per part de l’Estat és permanent. La llei de la dependència és un clar exemple d’ingerència a les competències de la Generalitat i un atac a l’autogovern de Catalunya.

Perquè la disposició addicional tercera de l’Estatut recull que durant 7 anys Catalunya ha de rebre en inversió de l’Estat l’equivalent del PIB català a Espanya, o sigui el 18’8%. L’any 2007 això no es va complir i els pressupostos del 2008 només arriben a un 14’9%. Tot i l’acord electoralista de darrera hora, encara manquen 700 milions d’euros per arribar-hi.   

Perquè mentre Zapatero i la Chacon van dient que la inversió a Catalunya durant aquest quatre anys a Catalunya és la més gran mai vista. La realitat és que em passat del 18’6% el 2003 al 14’9 el 2008, tot concentrat al tren d’alta velocitat (TAV) i cap projecte nou.

Perquè es va anunciar a bombo i platerets l’arribada del TAV a Barcelona el 21 de desembre (data que ja suposava un gran endarreriment sobre el termini previst) i amb les presses electorals es va provocar el caos de rodalies més gran patit per un país presumptament civilitzat i a més un altre retard en la seva arribada.   

Perquè l’ínclit Zapatero va anunciar al congrés de diputats el traspàs a la Generalitat de la gestió de rodalies per l’1 de gener i som a 19 de febrer i el més calent és a l’aigüera.    

Perquè es va escenificar el retorn dels papers de Salamanca i a hores d’ara queda per arribar tota la documentació de particulars i entitats i Zapatero, tot el Govern i el PSC callen. 

 Perquè en un altre míting al 2004 , Zapatero promet el retorn del Castell de Montjuïc i el tema encara segueix sense resoldre’s. 

 Perquè anuncia que abans de la tardor del 2007 faria una proposta per a la gestió de l’aeroport del Prat amb la participació de la Generalitat i seguim esperant i el PSC continua callant.

 Perquè al mes de juny del 2006 Zapatero va prometre la publicació de les balances fiscals. Vosaltres les heu vistes?