La matinada del 5 de juny de 1967 els radars d’Israel detectaven avions i cuirassats egipcis que avançaven cap a les seves fronteres. Itzjak Rabin estava preparat. Començava la guerra dels sis dies contra els agressors: Egipte, Jordània i Síria. En menys de sis dies i amb un balanç de 777 morts i 2.586 ferits en el bàndol jueu per 15.000 morts i 6.000 presoners dels exercits àrabs, Israel s’annexionava els Alts del Golan, Cisjordania, la Franja de Gaza i la península del Sinaí amb l’objectiu de protegir les seves fronteres davant de la permanent hostilitat dels països àrabs i alguna potencia progressista del món presumptament civilitzat.
El 1923, a partir del tractat de Lausanne, Turquia renunciava a qualsevol reclamació de Xipre i aquesta quedava com una colònia Britànica. El 1950 el 95′7 % de la població de l’Illa votava a favor de l’annexió amb Grècia. El 1974, un cop d’Estat organitzat per la junta militar grega, enderroca a Makarios amb la intenció d’annexionar-se l’illa. El 20 de juny d’aquell mateix any Turquia envaeix Xipre amb una força de 40.000 soldats davant de les forces de l’illa que no superaven els 1.000 efectius. El balanç detallat per la Comissió Europea de Drets Humans descrivia amb horror 200.000 grecs refugiats, 5.000 civils assassinats, mes de 1.000 dones violades i 1.619 desapareguts a més de la destrucció, i saqueig d’obres d’art i profanació de tot símbol de presència cristiana al nord de l’illa. A partir d’aquell moment Turquia introdueix 150.000 colons d’Anatòlia per equilibrar demogràficament l’illa que comptava amb una escassa població turca. No contents amb aquesta flagrant violació de l’ordre internacional, el 1975 Turquia declara el nord de Xipre com Estat federat turc, fet que va ser condemnat per varies resolucions de l’ONU. Malgrat tot, en l’actualitat la situació no ha variat i Turquia conserva l’annexió amb 40.000 efectius armats.
Hi ha certes analogies en els dos processos, i tot i creure francament en el dret de legitima defensa del poble d’Israel, puc arribar a considerar que els territoris ocupats han de ser objecte de negociació. Ara be, el que no puc entendre i per més que m’ho expliquin no podré capir, és el fet del tractament internacional de les dues situacions. D’una banda reaccions furibundes avui si demà també contra l’estat més legal del món creat per la resolució 181 de l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1947: que si l’ocupació és il·legal, que si els israelians fan amb els palestins com van fer els nazis i moltes més bajanades d’aquests progressistes enyorats del fracàs estrepitós del marxisme i contínuament a la recerca d’algú a qui donar-li la culpa, però mai aturant-se a pensar que potser la culpa és només seva i de la seva absoluta, total i radical incompetència.
De l’altra el silenci, el mutisme, el desinterès total i absolut per una ocupació musulmana feta a sang i foc contra un territori que s’havia pronunciat d’una forma rotundament majoritària per la seva annexió a Grècia. Nicòsia, la capital de l’illa, és dividida per un mur de vergonya i injustícia i com a resposta la ignorància i el silenci. No sento ningú demanant el compliment de les resolucions de l’ONU que condemnen aquesta ocupació, no escolto cap veu defensant la població greco-xipriota per poder recuperar un territori que és i ha estat sempre seu.
On són els progressistes intel·lectuals d’esquerra defensors de la llibertat dels pobles oprimits que es passegen amb la Kufia palestina embolicada al coll?. On són els cantautors protesta fills del mestissatge mediterrani demanant que marxi l’invasor turc?, No en sento cap, no en veig cap ni en porta ni en finestra.
El 9 de novembre 1938 les milícies nazis van cremar les 1.574 sinagogues d’Alemanya. El món va callar i el balanç d’aquest criminal silenci es va saldar amb sis milions de jueus vilment assassinats. El passat 12 de setembre de 2005 una multitud de palestins trencava els vidres i cremava totes les sinagogues de la franja de Gaza mentre els líders de la Jihad Islàmica advertien “Això no és el final, sinó tan sols el començament de l’alliberament” i el món calla… i els dels mocadors al coll ho celebren… i a mi em fa fàstic i no vull continuar escrivint.
Josep M Tarrat i Tomàs
Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya