Juliol 2006
Monthly Archive
Dmc 26 Jul 2006
Enviat per Josep Tarrat
Comentaris
Albert Batalla i Agustí López critiquen durament el Govern per voler imposar el Pla, el qualifiquen de greu error històric i anuncien que el Govern de CiU el revisarà a fons per tal que les comarques pirinenques se’l facin seu.
Els diputats pirinencs Albert Batalla i Agustí López han criticat durament el Govern de la Generalitat per l’aprovació unilateral i precipitada del Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran. López i Batalla han destacat que Convergència i Unió no es fa propi aquest Pla Territorial perquè “s’ha aprovat d’esquenes al territori i sense cap consens, fruit de les presses i pensant més en les urnes de Barcelona que en el benestar i el desenvolupament dels pirinencs i pirinenques”.
Els dos diputats nacionalistes, que han qualificat l’aprovació de “greu error històric”, han mostrat la seva sorpresa i disconformitat per com ha tramitat el Govern aquesta aprovació, “ja que tots els ajuntaments, consells comarcals i particulars que van fer al·legacions al Pla no han tingut cap resposta sobre la seva demanda, sinó que s’han trobat la noticia de l’aprovació unilateral a la premsa”. Aquest fet demostra, segons els dos diputats, la “nul·la voluntat de consens que ha mostrat el Govern per aprovar un instrument de planificació tan important com el Pla Territorial, que influeix clarament en el desenvolupament del territori durant els propers 25 anys”.
Segons Batalla i Lòpez, “el Pla Territorial ha de ser un instrument concertat entre la Generalitat i les comarques del Pirineu per assegurar el desenvolupament sostenible d’aquests territoris durant les properes dècades i per tant, la primera de les condicions per a la seva aprovació ha de ser el consens, que malauradament no s’ha produït”. Els diputats de la federació nacionalista han assegurat que “el Pla hauria d’estar ben fet i per tant quedar blindat a l’alternança política”. En aquest sentit els parlamentaris pirinencs han anunciat que si CiU té la responsabilitat de Govern revisarà i refarà el Pla per tal que sigui consensuat amb les comarques pirinenques i aquestes se’l puguin fer seu com a instrument de planificació per als propers 25 anys”.
Els dos diputats pirinencs volen recordar que aquest és un govern en minoria que governa amb l’anunci d’eleccions per d’aquí unes quantes setmanes i que ha de tenir com a objectiu gestionar el “dia a dia” i no l’aprovació de plans que afecten clarament el futur de les nostres comarques durant dècades.
Parlament de Catalunya, 26 de juliol de 2006
Div 21 Jul 2006
Enviat per Josep Tarrat
[2] Comentaris
A finals del segle XIX principis del XX, corrien per Europa vents d’antisemitisme demagog i populista. Alguns del principals representants d’aquest corrent que acabaria produint la mes gran barbàrie de la història de la humanitat van ser el periodista francès Édouard Drumont, fundador del diari “La libre parole” principal altaveu de l’afer Dreyfus i antisemita fins al moll de l’os; Karl Lueger advocat i polític municipal austríac, socialista i antisemita per donar més dades i el “genial” Adolf Stöcker, ideòleg de la fusió entre nacionalisme i socialisme que va donar lloc al nacionalsocialisme tristament famós. Tots aquests incendiaris personatges que tenien en comú una clara ideologia socialista, es van encarregar de difondre durant l’últim terç del segle XIX i sobretot entre les masses populars, l’odi i menyspreu més gran contra un poble que s’hagi conegut fins ara. A finals d’aquell mateix segle , el líder socialdemòcrata alemany August Bebel, veient com les idees d’aquells energúmens demagogs i socialistes només feien que confondre a la població més humil de l’autèntica realitat dels seus problemes perquè eren incapaços de fer propostes socials per resoldre-les i distreure’s dels seus veritables enemics, per carregar amb fúria genocida contra el poble jueu, els va dedicar una frase, que no per vella deixa de ser d’una tremenda i contundent actualitat: “L’antisemitisme és el socialisme dels imbècils”
Avui quan veig com el President Zapatero es posa al coll la Kufia palestina i fa declaracions en contra d’un poble que ha patit el genocidi més bèstia de la història de la humanitat, tremolo. No puc entendre com el conflicte sempre es planteja de manera parcial , com si Israel fos sempre l’agressor, se’l posa al mateix nivell que la banda terrorista Hezbolà i comenten que els Israelians fan el mateix que el nazis amb els jueus.
No puc entendre com es pot criticar el mur que han aixecat per defensar-se dels atacs terroristes i desprès muntar unes tanques a Melilla, això sí, d’última tecnologia.
El 9 de novembre 1938 les milícies nazis van cremar les 1.574 sinagogues d’Alemanya. El món va callar i el balanç d’aquest criminal silenci es va saldar amb sis milions de jueus vilment assassinats. El passat 12 de setembre de 2005 una multitud de palestins trencava els vidres i cremava totes les sinagogues de la franja de Gaza mentre els líders de la Jihad Islàmica advertien “Això no és el final, sinó tan sols el començament de l’alliberament” i el món calla… i els dels mocadors al coll ho celebren… i a mi em fa por, molta por i no vull continuar escrivint.
Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya
Dij 13 Jul 2006
Enviat per Josep Tarrat
Comentaris
Uns 300 anys abans de Crist els Celtes ja celebraven, a finals d’octubre o principis de novembre, la vigília de l’any nou cèltic en honor al déu de la mort . Els druides anaven de casa en casa exigint aliments, per oferir al déu Samhain en el festival de la mort, si els rebien feien un tracte i els deixaven en pau. Si no els oferien res, els druides llençaven una maledicció sobre la casa i algú d’aquella família moriria aquell any.
Aquest és l’origen del Treat or Trick americà. És a dir el tracte o trapelleria que proposen els nens anant de casa en casa i si els donen un caramel o llaminadura els deixen en pau i si no, fan una trapelleria al jardí.
Convocar eleccions el dia de Tots Sants és l’última entremaliadura del NEN. Us proposo un tracte: “vosaltres m’oferiu el vostre vot (al PSC, Montilla, ciutadans pel tracte etc etc… i jo us deixo en pau”. Si no és així, continuarà fent trapelleries i amenaça de no marxar. La criatura que sempre ha desitjat la joguina del germà, el nen que quan menys t’ho esperes et munta un sidral al super perquè vol patates fregides, l’infant que quan deixes de la mà ja està emprenyant la paciència a padrí, el bordegàs que sempre s’està barallant al pati de l’escola no podia marxar sense fer soroll.
Ja la tenim aquí, la veritat és que no ens ha defraudat, era d’esperar.
Una versió de la tradició americana d’il·luminar una carbassa diu que ve del personatge anomenat Jack que només respectava la seva plantació de carbasses. Una nit de tardor les bruixes en necessitaven una per cuinar la sopa de Halloween i la van anar a buscar a la plantació de Jack. La bruixa més lletja va encendre una espelma davant la porta i hi va posar davant la carbassa, quan Jack va obrir la porta, atemorit, va ensopegar i va aterrar dins la carbassa on va desaparèixer, des d’aquell dia a les carbasses se’ls dona forma de rostre humà i una espelma n’il·lumina l’interior.
Prometem posar tantes carbasses com faci falta. Ah!, i hi posarem una espelma.
Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya
Dmc 12 Jul 2006
Enviat per Josep Tarrat
Comentaris
En l’actualitat conviuen només dues grans ideologies polítiques al món occidental. La primera és aquella que planteja que l’estat ha d’intervenir el mínim possible en l’àmbit personal. És un plantejament d’Estat poc intervencionista que deixa en mans de la societat civil en general, i les persones en particular, l’organització de molts aspectes de la societat. Parteix d’un Estat poc poderós que carrega la responsabilitat en l’individu i fa de la capacitat, l’esforç, la solvència i la superació, els valors màxims d’una societat que vol exercir la seva llibertat fins a les últimes conseqüències. Representa el que algun cop s’ha anomenat el “Laisser faire” . L’Estat ofereix uns mínims a la societat en aquells aspectes que pertanyen més a l’esfera individual i que poden ser solucionats per la iniciativa privada i a canvi demana pocs impostos, ja que la despesa a finançar és poc elevada i es dedica fonamentalment a aquells àmbits en que la societat no pot donar l’abast com són: grans infrastructures, defensa i organització bàsica d’una xarxa sanitària i d’ensenyament, polítiques energètiques… És l’anomenat liberalisme, acusat tradicionalment de poc solidari i, malgrat tot, ha estat l’única revolució, la “liberal” que ha triomfat en tota la història, perquè l’objectiu final d’aquesta ideologia és l’individu, les persones, “de tu depèn”.
L’altra és l’Estat total, l’Estat pare i mare, aquell que ho soluciona tot, aquell que a la sanitat l’anomena salut i a l’ensenyament educació, aquell que et diu ; “no et preocupis per res, deixa-ho a les meves mans, jo m’ocupo de tot”.
És l’Estat comoditat que fagocita l’individu i va envaint parcel·les de l’esfera individual, aquell que poc a poc, i de manera subtil, absorbeix la capacitat de les persones de dirigir el seu destí i de fer-se responsable del seu futur. L’objectiu final és el control total, l’estandardització social, la igualtat a la baixa de la societat. L’afany de superació, la recerca continua d’unes condicions millors per a nosaltres i els nostres fills, va desapareixent engolida per la uniformitat del servei públic, estàndard, fluixet però suficient, per anar fent sense aixecar massa el cap i amb el futur assegurat de funcionari de l’Estat però sense possibilitat se sortir d’aquesta garjola aplacada d’argent.
La responsabilitat individual desapareix delegada al gran germà, el compromís amb un mateix i el seu país deixa pas a l’organicisme i l’intervencionisme governamental. “El meu padrí va plantar oliveres tot i saber que ell no desfaria mai les olives, però de tota manera les va plantar. A nosaltres ja no ens cal; de les oliveres, l’oli i les olives ja en te cura el govern”. El procés és diferent però l’objectiu final és el mateix que el comunisme: el control total del destí de les persones, la destrucció del marge de maniobra individual, l’anorreament de la iniciativa privada. “Una societat que posa la igualtat per damunt de la llibertat acabarà sense igualtat ni llibertat” (Milton Friedman).
No hi ha més camins, no hi ha terceres vies. Amb tots els matisos que vulgueu, però, al final, tu has de triar.
Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya
Dij 6 Jul 2006
Enviat per Josep Tarrat
Comentaris
El passat 11 de març de 2002, moria a l’edat de 84 anys, el gran economista i polític nord-americà James Tobin. Aquest senyor amb majúscules, nascut a Illinois i fill d’una família mitjana americana, és el màxim representant de la síntesi entre la superada teoria econòmica de Keynes i l’anàlisi neoclàssica. Graduat i doctorat per la universitat de Harward va lluitar en la segona guerra mundial com a oficial d’un destructor. Allí hi va conèixer el novel·lista Herman Wouk, autor de la coneguda pel·lícula “el Motí del Caine” protagonitzada per Humphrey Bogart. En aquesta pel·lícula apareix un personatge, anomenat el cadet Tobit, descrit com a posseïdor d’“un cervell com una esponja… molt per davant d’altres en el seu camp” . Un clar homenatge d’admiració de l’autor de l’obra a un home d’una intel·ligència privilegiada. Un cop finalitzada aquesta gran guerra va ser professor de la universitat de Yale fins al 1988. Només va deixar la seva carrera acadèmica per assessorar el President Kennedy i posteriorment el candidat, també demòcrata, McGovern. Al 1981 el senyor Tobin entraria amb lletres d’or en la història econòmica mundial al guanyar el premi Nobel pel seu extens i creatiu treball d’anàlisi dels mercats financers i la seva relació amb les decisions de despesa, ocupació, producció i preus. L’Acadèmia també va destacar en aquell moment la seva famosa teoria “de la cartera”: “No posis tots els ous al mateix cistell” que avui sentim pronunciar a tots aquests aprenents d’assessors de borsa.
Desgraciadament James Tobin no s’ha fet famós per tot allò que veritablement el farà passar a la història, sinó per una proposta que va fer el 1971. Pretenia establir una petita taxa entre el 0’1 i el 0’5% sobre les transaccions financeres especulatives realitzades en el mercat internacional de divises, no vinculades a l’intercanvi de bens i serveis, contribuint així a evitar l’especulació i estimular l’economia real.
Trenta anys després, un colla de brètols (tal com els va qualificar el mateix Tobin en una entrevista publicada al Der Spiegel), anomenats antiglobalitzadors, i sota les sigles del moviment ATTAC (Associació per una taxa a les transaccions canviaries per ajudar als ciutadans), han fet saltar a la fama, mal li pesi, a l’insigne economista. El que pretenia James Tobin era posar els ingressos d’aquesta taxa a disposició del Banc Mundial amb la intenció d’amortir les fluctuacions dels tipus de canvi, dissuadint, així, els especuladors i evitant que els països hagin d’apujar dràsticament els interessos per fer mes atractiva la seva moneda. D’aquesta manera es dóna un marge de maniobra més gran als bancs nacionals dels països més petits i es pot lluitar contra la dictadura dels mercats financers. En definitiva, s’aconsegueix frenar el tràfic de divises.
No és això el que volen els antiglobalitzadors; grup heterogeni format per fills de papa en fracàs escolar, ansiosos de reviure altres maig del 68; pastors de cabres i professionals del subsidi agrari -com el convicte Jose Bové-; gurus del neocomunisme i socialisme utòpic radical -com Jean Pierre Chevenenment i Ignasi Ramonet-; okupes desarrelats -orfes de tot tipus de valor moral, dinamitadors de la propietat privada, defensors només dels seus privilegis-. Tots units per defensar els interessos d’una Europa antiquada, ancorada en els seus vicis atàvics , presonera de la seva tràgica història, de les seves glòries i els seus records. Records i glòries només de morts. Una Europa sense cap ideologia veritablement progressista que la faci despertar de la seva endogamia, de sempre mirar-se el melic pensant que és el centre i quilòmetre zero del món civilitzat.
Allò que importa a aquests “revolucionaris del carall”, és, com va dir el mateix Tobin, “els ingressos procedents dels impostos com la taxa per finançar els seus projectes”.
I els seus projectes solidaris no són altres que l’almoina; la populista condonació del deute extern -per poder continuar protegint governs corruptes-; polítiques públiques proteccionistes, planificadores i en contra del lliure mercat. En resum, aquells que van contra tota llibertat individual.
La globalització, senyors trencadors de vidres d’establiments de menjar ràpid, és -com diu el professor Xavier Sala i Martin- el lliure moviment internacional de cinc factors: el capital, el treball, les tecnologies, el comerç i la informació. Deixeu que els països pobres puguin exportar els seus productes agrícoles a Europa, que el capital dels països rics s’inverteixi a l’Àfrica, que les noves tecnologies siguin accessibles pel tercer món, que la informació circuli lliurement… I veurem com aquestos països augmenten la seva ocupació, fan créixer el seu PIB, milloren els drets humans i democratitzen els seus corruptes governs. La globalització és, en definitiva, més llibertat. El populisme neocomunista i solidari és una magnifica estratègia per captar vots desencisats però a la llarga, si les propostes dels antiglobalitzadors s’imposen, el món serà menys lliure i menys democràtic; els treballadors més pobres; els països mes desiguals i el medi ambient més degradat. Exactament el contrari del que pretenen.
Gràcies senyor Tobin per la seva gran aportació a la teoria econòmica
Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya