Blog de Josep M. Tarrat i Tomàs

Que a mitja legislatura es promocioni un nou candidat, és una estratègia que pel que veig tothom utilitza, però  que tots els alcaldes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona hagin  cedit el seu càrrec en els últims mesos, és, si més no molt curiós. O el vaixell  socialista s’enfonsa o el Politburo del PSC ha posat la maquinaria en marxa. En el cas dels municipis de l’àrea metropolitana entenc que encara que presentin el pal d’una escombra o una nina Pepona revalidaran majories, la política dels multicines i centres comercials ja va be als que es passegen en xandall tots els dies que la nova política d’horaris comercials els ho  permet.

El cas de l’anestesista Clos  ja es diferent. Ruiz Gallardon ja el va felicitar un cop pensant que el nomenaven ministre de sanitat, aquella vegada no va poder ser, però ara si, els nebots de l’aparell  s’han carregat en quatre dies al vell i a l’hereu i obrim expedient de domini de tots els trossos i prats, que això ens ho fem nostre en un tres i no res.
El primer ballarí de la companyia de Carlinhos Brown se’n va a la cort però no en tindrà prou amb riure les gràcies i “Dios guarde a usted muchos años”, l’opa de gas natural encara porta cua i la línia d’alta tensió cada cop crema més i la nau  de Barcelona s’afona i;  qui fuig primer del vaixell?

Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya

Durant els últims governs de Convergència i Unió la proporció d’inversió a tot el territori de Catalunya era la següent: 50 % a l’àrea metropolitana i 50 % a la resta del territori- personalment la considero insuficient-. En l’actualitat la proporció del govern progressista i d’esquerres és del 67’3 a l’àrea metropolitana i 32’7 a la resta. Això suposa una disminució extraordinària i la constatació que el govern de Catalunya és la Diputació de Barcelona. Però si anem al Pirineu de Catalunya, la reducció de la inversió ja és colossal; en el últims governs de CIU la inversió al Pirineu rondava el 3’6% i en l’actualitat  és de 1’8 %.
No és d’estranyar doncs que les noves tecnologies no arribin i que el compromís de dotar de banda ampla tot el territori del Pirineu durant el 2005  sigui una entelèquia, quan ni tan sols la telefonia fixa arriba a tots els pobles i l’accés a la TDT no està garantit.
No és d’estranyar que no s’hagi iniciat cap infrastructura nova, ni el túnel de Comiols, ni el tram de Xerallo al Pont de Suert de la N-260, aprofitant el si guanya “Zapatero guanya Catalunya”

Això sí, quan es tracta de posar limitacions, d’imposar normativa, el govern progressista és extraordinari. La Xarxa natura introdueix un sistema de protecció fet des d’un balcó de Passeig de Gràcia que  vol protegir, hipotecant-lo,  el 30% del territori, quan la mitjana dels països més avançats d’Europa és del 15 %. És la tendència del nou ric; ser més que tots els altres i convertir-se en grotesc.
La proposta d’ampliació del Parc Nacional d’Aigüestortes és la típica imposició stalinista que escapça tota possibilitat de crear una gran superfície esquiable entre el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça.
S’han perdut fons europeus per l’agricultura, s’han aturat els projectes de nous regadius i no s’han sabut defensar els interessos del sector agrari del Pirineu.
Tot plegat tres anys perduts. Algú a hores d’ara al Pirineu creu que tot això pot continuar?

Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya

És ple estiu, i el mes d’agost és conegut al Pallars per les seves Festes Majors. Aquest cap se setmana va ser la Festa de Salàs de Pallars, entre moltes d’altres (Orcau, Toralla, Sant Salvador  etc.). És dissabte a la nit i com a bons solters decidim amb el meu amic Tomeu anar de Festa a Salàs. La nit és esplèndida, la lluna farà el ple d’aquí a pocs dies i  la temperatura és ideal. El recinte esportiu de l’escola està ple de gom a gom -personalment m’agradava més quan se celebrava a la plaça de la Font, però ja se sap, els veïns volen tranquil·litat i la plaça potser es feia petita-. Un conegut i veí de Salàs ens convida a beure “a casa meva pago jo!” i entre conversa i conversa van fent cap vells amics i amigues que només veus d’any en any, i la companyia és agradable, i la nit és magnifica, i la gent riu i balla, i viure en aquest país i a l’estiu és el millor regal.
De sobte veig passar pel costat, en direcció a la barra, un grup de nois d’una estètica innombrable. Fins aquí pot passar, però un d’ells llueix a la seva caçadora texana en el braç esquerre la creu gamada o svastika nazi amb total impunitat, fins i tot diria amb posat altiu, orgullós.
El codi penal espanyol contempla en el seu article 607 el delicte d’apologia del genocidi, però no prohibeix el símbols. Potser és millor així, la llibertat en majúscules,  i si no s’acompanya l’exhibició de cap tipus de violència no anar més enllà. De fet i reflexionant més a fons, si prohibim els símbols nazis també hauríem de prohibir tots els altres símbols totalitaris i assassins començant pel comunisme que en tota la seva història,  i encara no ha acabat, ha produït més morts que el nazisme, només cal recordar a Stalin , Mao Tse-tung,  Pol Pot o el mateix Fidel Castro.
Malgrat tot, veure com una persona jove, i segurament inconscient de la immensa càrrega de terror que incorpora aquella creu, llueix aquest símbol amb posat altiu i insolent em provoca pànic. Torna l’ou de la serp d’Eugeni Xammar i l’antisemitisme que es va estenen últimament els fa forts, tibats i orgullosos i el soroll de botes ressona pels carrers.
L’horrible ideologia anti-humana que s’amaga darrera d’una svastika representa l’odi a la persona humana, el menyspreu absolut a la llibertat, el retorn a la barbàrie, la destil·lació de la més pura maldat humana.

 Un pastor luterà escrivia “A Alemanya els nazis van venir pels jueus i no vaig dir res perquè no era jueu, van venir pels sindicalistes i com jo no pertanyia a cap sindicat no vaig dir res, van venir pels catòlics i vaig callar perquè no era catòlic, finalment van venir per mi, llavors no quedava ningú que parlés en nom meu”.

  Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya

El problema no és que tal o qual equipament no funcioni, o que una infrastructura quedi obsoleta, o que uns treballadors emprenyats facin vaga. Això és la conseqüència, la superfície del problema, i a la fi, un tema de gestió. La veritable qüestió és un altra. El punt principal de tot plegat és la sobirania i sobretot la voluntat de ser sobirans.

En una època no massa llunyana s’acusava al nacionalisme català de victimisme , de queixar-se sempre, de no tenir-ne mai prou. És veritat, no en tenim prou, ens hem sentit massa vegades maltractats per una Espanya que viu a les nostres costelles i aquest queixar-se sempre respon a una voluntat i a una base política; la de creure’ns en tot moment i en qualsevol circumstància que som una Nació que volem ser un país completament normal, sobirà, i que tot allò que passa en el nostre territori ha de ser competència nostra i ho volem solucionar nosaltres. A la fi és un problema d’actitud política; o assumim sobirania o la deleguem. L’actual govern, és un govern  de voluntat i actitud autonòmica: som una regió més i tenim les competències que tenim; si alguna cosa no es competència nostra no la toquem o, encara pitjor, diem que són els altres els que ho han de solucionar. Doncs miri, no; tot el que passa en aquest país és responsabilitat del seu govern i és ell el qui ha de donar explicacions i el que ho ha de solucionar, via Madrid, via Brussel·les o via New York però mai, repeteixo, mai ha de dir que això és competència d’un altre. President, aquest país és competència seva encara que vostè no tingui aquesta o aquella competència. Atès que ja s’ha dit per l’actual President de la Generalitat i el proper candidat del PSC que la qüestió catalana està tancada doncs aquest tipus de delegacions són normals. A  Castilla la Mancha  o a Murcia ho tenen clar, però a Catalunya no President, aquest tros de península és alguna cosa més que una regió i o ens ho creiem o no anem bé.
L’aeroport del Prat és la vergonya i el caos d’Europa i apel·lem a Madrid i al Delegat del Govern espanyol a Catalunya, és a dir al Virrei, al sàtrapa al governador de la província. I el President s’amaga i el govern és de vacances i en Saura i la seva dona estan atrapats a l’aeroport amb camisa de flors i pantaló curt i aquest país cau a trossos i la moral s’ensorra i la gent no se’l creu. Ara Vindrà Zapatero i tornarà a sortir al balcó i aixecarà el puny com un heroi de còmic “ Jo us salvaré, deixeu-m’ho a mi”. Jo sento vergonya, perquè vull un altra cosa, perquè la nostra  moral no és de vençuts. Caldrà esperar que Halloween ens porti alguna cosa millor!

Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya