Blog de Josep M. Tarrat i Tomàs

 

Ara és el moment de governar aquest país com es mereix. Prou d’experiments estranys, prou d’insolvència, prou d’anar amb la pancarta dient no a tot i després aturar el país, prou de ridiculitzar-nos a cada viatge oficial.  PROU CARMELS PROU CORONES D’ESPINES PROU BRACONS Ara és l’hora de liderar aquest país, des del convenciment i la premissa bàsica que SOM UNA NACIÓ, que no som una diputació més , una comunitat autònoma més. Governar aquest país exigeix tenir un projecte. Un projecte de reequilibri territorial , un projecte en sanitat , un projecte en ensenyament en família , en cultura etc. L’objectiu son les persones i el país. L’objectiu no pot ser el sou per viure de la política, ni la megalomania d’alguns politiquets que aixequen la bandera de l’esquerra i s’engreixen als millors restaurants on han anat amb cotxe oficial o helicòpter.  Ara és el moment de Catalunya i dels catalans i demanem l’impossible per arribar al possible i ho volem tot  ARA ÉS EL MOMENT DE CONVERGÈNCIA I UNIÓ 

Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya

   Recordo encara l’impacte que em va produir  el llibre “Un hombre” l’autora era la periodista i escriptora Oriana Fallaci, reproduïa la història d’un personatge extraordinari; Alekos Panagulis un poeta que es va oposar a la dictadura dels Coronels a Grècia i va ser empresonat i torturat. A l’arribar Papandreu al Poder, Alekos va seguir lluitant, ara ja no contra un dictadura però si contra els farsants del PASOK, els socialistes grecs als que anomenava revolucionarios del carajo, fins que el van assassinar en un carrer d’Atenes. El relat és esgarrifós, detalla fins posar-te els pels de punta les tortures a que va ser sotmès però a la fi és un cant a la dignitat, al no rendir-se mai, a la coherència , a la llibertat i a l’esperança de la humanitat.
Desprès dels atemptats de l’onze de setembre a New York  Oriana Fallaci publicava “la rabia y el orgullo” y ‘La fuerza de la razón” un alegat contra el fonamentalisme islàmic. La periodista comentava. “La rabia y el orgullo me lo han ordenado, la conciencia limpia y la edad me lo han permitido. Ahora basta”.
Davant de la reacció d’algunes  veus progressistes d’Europa i de les tonteries de l’Alianza de civilizaciones que mostraven una actitud semblant als homes dones i nens de Gaza quan cridaven “victoria victoria” veient les imatges de les torres caient,  escrivia;

He sabido que algunas chicharras de lujo, políticos o supuestos políticos, intelectuales o supuestos intelectuales, amén de otros individuos que no merecen la calificación de ciudadanos, se comportan sustancialmente de la misma forma. Dicen: «Les está bien empleado a los americanos».
Me siento muy, muy indignada. Indignada con una rabia fría, lúcida y racional. Una rabia que elimina cualquier atisbo de distanciamiento o de indulgencia. Una rabia que me invita a responderles y, sobre todo, a escupirles. Les escupo a todos ellos. Indignada como yo, la poetisa afroamericana Maya Angelou, rugió también: «Be angry. It’s good to be angry, it’s healthy» (Indignaos. Es bueno estar indignados. Es sano). No sé si indignarme es saludable para mí”.

Avui ha mort una enamorada de la llibertat i de la societat occidental. Ha mort víctima del càncer que la consumia des de feia anys i ha mort escrivint i cridant contra el càncer que devora aquesta societat d’occident que renega contra la seva cultura clàssica les seves arrels judeo cristianes i els seus valors morals per refugiar-se en cabòries de relativisme cultural i progressisme indocumentat.

Gràcies Oriana, et trobarem a faltar.

He reproduït  els textos en espanyol tal i com els vaig llegir. Ho desconec però possiblement no hi hagi a Catalunya, -aquest país tan obert al multiculturalisme- cap editorial que publiqui aquests llibres en català. És una llàstima però és així.  

Pallars Jussà,Pirineu de Catalunya 

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI