Blog de Josep M. Tarrat i Tomàs

Ara fa pocs dies l’economista Ramon Tremosa publicava un article al diari Avui on es preguntava a través del seu títol si el municipi més gran de Catalunya estava arraconat “Tremp arraconat?”. El títol d’aquest article és el mateix però sense interrogant, perquè l’arraconament de Tremp no el podem qüestionar, sinó que en un dels sentits del seu article, és una trista realitat.
Malgrat aquesta apreciació, també és veritat que l’article d’en Tremosa explica dues realitats diferents del municipi i, concretament amb una, crec que s’hauria de fer alguna matisació. M’explicaré; basant-se amb l’anuari comarcal de Caixa de Catalunya el senyor Tremosa dibuixa un paisatge desolador de l’economia del Pallars Jussà. Argumenta que segons aquest anuari la comarca presenta un dels creixements més baixos del PIB  de tot Catalunya, concretament el 0’60% molt, molt per sota de la mitjana catalana  3’06 %. Però el que no comenta el senyor Tremosa, i que si que explica aquest anuari, és que aquest lleuger creixement contrasta amb l’espectacular avanç del PIB que va experimentar el Pallars Jussà l’any 2004 , un punt per sobre de la resta de Catalunya i que si acumulem els creixements de la comarca entre el 2000 i el 2005, l’avanç total es situa en un 16’6 % dos punts per sobre de la mitjana catalana. El professor Tremosa també parla de les caigudes dels sectors agrari i indústrial que s’acosten a un 10% , però el que no diu és que, pel que fa a l’agricultura, la davallada es deu a la forta reducció del valor afegit del sector agrícola, fet constatable arreu d’Europa, i a més afavorit per l’important descens del cereal degut a la forta sequera i que d’altra banda hi ha un important creixement de la ramaderia i el sector forestal, respectivament un  3% i un 7’6 %. L’insigne economista parla també d’un descens de la indústria que el situa al voltant d’un 10% , però el que no diu és que l’índex industrial al Pallars Jussà depèn en gran mesura de la producció energètica i que aquesta s’ha vist extremadament afectada per les adverses condicions meteorològiques. Finalment l’economista argumenta que només gràcies a la construcció no es pot parlar de crisi econòmica a la zona, però el que no diu és que, si bé la construcció experimenta un important creixement, també és veritat que no és l’únic sector en creixement, ja que les activitats terciàries augmenten respecte el 2004, com per exemple l’hostaleria que augmenta el seu VAB un 6 %, un punt per sobre del 2004, i el comerç que creix un 4’2 % el 2005. Per tant, considero que aquest anàlisis del senyor Tremosa és, per dir-ho d’alguna manera, força parcial i sobretot en la majoria dels seus aspectes extremadament conjuntural. Penso que aquestes diagnosis s’han de basar més en aspectes i xifres que responguin a tendències més estructurals. Per tant, paisatge desolador no, sinó ple d’esperança, amb molts problemes, això si, però amb molta il·lusió.
D’altra banda, en la segona i més extensa part de l’article,  Ramon Tremosa dibuixa una situació del municipi de Tremp que subscric al cent per cent. El municipi de Tremp és el més extens de Catalunya (303 Km quadrats) amb una població dispersa en 29 nuclis i mes de 100 quilòmetres de carreteres en un terreny muntanyós. Aquest fet provoca que un  finançament local basat en la població i no en el territori no és capaç d’atendre les necessitats peculiars que un municipi d’aquestes característiques presenta.
El senyor Tremosa apunta les solucions que, com he dit, jo també subscric i que passen inexorablement per deixar de tractar de manera uniforme problemes i situacions diferents. El que passa és que avui i durant els últims tres anys la visió de Catalunya instal·lada al Palau de la Generalitat és una visió absolutament metropolitana, la mostra més contundent d’aquest fet  és que en l’últim govern de CIU les inversions eren del 50% del Pressupost a l’àrea metropolitana i l’altre 50 % a la resta del territori  mentre que el Tripartit va passar al 70 % en l’àrea metropolitana i el 30% a la resta. Això va comportar que les inversions a l’Alt Pirineu passessin del 2’59 % al 2003 a l’1’8 % al 2006. Si a això hi sumem que el projecte emblemàtic del tripartit, l’anomenat Pla de Barris, tal i com diu Tremosa no va considerar que els 28 nuclis agregats del municipi de Tremp són des del punt de vista del seu funcionament, tan social com administratiu, un barris de la ciutat i, per tant, no va ser considerada una àrea urbana d’atenció especial, doncs tenim un municipi finançat  d’una manera paupèrrima i que difícilment podrà fer front als reptes de futur que el Pirineu Occidental demana.
Avui el municipi de Tremp es veu obligat a fer una forta pujada de l’IBI, precisament per fer front a aquestes necessitats i serem el habitants de Tremp que veurem  estupefactes com el nou govern Tripartit va fent bandera de les polítiques socials i nosaltres hem de fer un extraordinari esforç fiscal per poder fer front a unes necessitats que haurien de ser responsabilitat financera d’una política que tractés el territori d’acord a les seves particularitats com, curiosament, ja fa amb l’àrea metropolitana. Els alcaldes del Pirineu no volen arraconar el seu tremp, els alcaldes del Pirineu volen un tractament ajustat a les seves particularitats i necessitats i un veritable reequilibri territorial, no només paraules sinó fets (us sona aquest lema?).
Jo el que proposaria no només a Tremp sinó a la resta del municipis del Pirineu és que si bé com és el cas actual, el cadastre obliga d’ofici a apujar les bases d’aplicació dels tipus, els consistoris abaixessin les quotes al mínim permès  i així deixar de gravar la vida dels ciutadans del Pirineu d’una manera injusta i desproporcionada, en una zona que ja de per sí és prou complicada per ser territoris de muntanya. Al mateix temps, no demanar, sinó exigir a aquest govern, hipersensible en lo social, un tractament particular a uns problemes específics i  que els ciutadans de Tremp i del Pirineu també formem part del fet social de Catalunya, que construir un país equilibrat també és política social, que evitar la fractura entre ciutadans de primera i de segona també és socialment just.
Pel que fa a la sol·licitud per part del senyor Tremosa al President Montilla que el seu primer viatge oficial sigui al Pallars, doncs miri com vostè vulgui, ara això si, si puja que es comprometi per començar i tal com va fer l’Artur Mas a construir per exemple el túnel de Comiols. Fets, i no paraules senyor President.

Tremp Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya

Una societat que posa la igualtat per damunt de la llibertat acabarà sense igualtat ni llibertat.
Milton Friedman

El passat 16 de novembre moria a Sant Francisco l’economista jueu i premi Nobel d’economia (1976) Milton Friedman. Milton va ser el principal representant de l’anomenada escola econòmica de Xicago que formula la teoria monetarista. En contra de les populars  teories Keynesianes de l’època. Defensa l’eliminació del dèficit públic i es preocupà fonamentalment de la inflació, fenòmen el qual va anomenar “el pitjor impost que hi ha perquè s’aplica sense haver estat legislat”.
La teoria monetarista proposa limitar el creixement de diner en circulació, perquè aquest fet provoca un encariment dels preus i un creixement de la inflació. Al mateix temps s’oposa a la politica Keynesiana que aposta per la intervenció de l’administració en l’economia a través de l’augment de la despesa pública.
La teoria monetarista parteix de dos principis bàsics:

- Allò que determina el nivell de despesa i l’activitat econòmica és l’oferta de diner existent.
- L’estabilitat de preus s’assegura a través d’un índex de creixement de l’oferta de diner, equivalent al creixement de la economia, que ha de determinar el banc central.

A partir d’aquí Milton es posiciona en contra de qualsevol intervenció estatal en el mercat i a favor de la llibertat individual i la lliure empresa i proposa determinar el volum de despesa governamental de forma proporcional a la disposició de la comunitat a pagar els serveis públics, determinar amb exactitud les condicions i la quantia destinada a assistència social, un sistema progressiu d’impostos basat en els ingressos individuals i una disminució fiscal en èpoques d’expansió per evitar el creixement de l’aparell governamental. Per a Friedman, al igual que per a Adam Smith, l’Estat ha de mantenir la llei i l’ordre, supervisar la moneda i preocupar-se de la defensa nacional.
 
El paradigma de l’aplicació de les polítiques de Friedman són, sens dubte, els Estats Units i Gran Bretanya, però tots els estats que han procurat aplicar aquestes teories han experimentat un creixement econòmic espectacular.
 
El problema principal d’aquest tipus de teories econòmiques és que els seus efectes són a mig i llarg termini i la majoria de polítics governen pensant en les properes eleccions.
 
Tal com deia Frederic Bastiat quan parlava d’economistes bons i dolents “El mal economista busca un petit bé present al qual seguirà un gran mal per venir, mentre que el veritable economista busca un gran bé per venir, a risc d’un petit mal present” . Aquesta reflexió és perfectament aplicable als polítics.
Avui a Catalunya se’ns ven un govern d’esquerres que segons ens diuen serà un govern social, un govern pare i mare que tingui cura de tots nosaltres, que incrementi encara més aquest gran exercit d’assistents socials en que ha convertit l’administració. Un govern que disculpa i fins i tot afavoreix els dinamitadors de la propietat privada, com els okupes, al·legant que tenien una mena d’escola de circ. El circ és allò en que convertiran aquest país. Un govern que parla de noves cultures de l’aigua i la energia i no aposta per solucions decidides i pràctiques sinó pel populisme barat per la fugida endavant i per la manca de cap compromís seriós en la presa de decisions.

Milton Friedman deia als anys 50 respecte dels Estats Units “Tenim un estat que cobra cada cop més impostos al Treball i subsidia més el no treballar”. És en aquesta direcció on volem anar, o volem un país on la cultura de l’esforç i l’empenta de la societat civil sigui la columna vertebral d’aquesta nació que és Catalunya? Volem construir una administració que fagociti l’individu i anul·li completament la iniciativa o volem posar per sobre de tot la llibertat individual i els valors d’empenta i competitivitat que han caracteritzat Catalunya durant els seus mil anys d’història?

Tremp Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya   

S’ha escrit molt sobre la formació del nou tripartit, fins i tot, els que més n’han escrit són els que l’han format, i ho han fet per la necessitat de justificar-lo. Només aquest fet demostra la seva fragilitat i els seus fonaments de fang.
Poca cosa puc afegir als molts comentaris que s’han fet, però si que m’agradaria aprofundir en un aspecte.
El primer és que em dona la sensació que en la formació d’aquest segon tripartit Catalunya com a país no hi era present, el pacte s’ha fet per aconseguir el poder i a costa del que sigui. La justificació que en fan, tot al·legant exemples de política internacional com el cas del partit socialdemocrata suec i el Partit Popular gallec que tot i guanyar les eleccions han estat apartats del govern, és categòricament falsa i demagògica. En ambdues situacions els partits coalligats ja havien avançat abans de les eleccions que si sumaven la majoria suficient pactarien per governar. No és aquest el cas de Catalunya, on només ICV va manifestar clarament aquesta voluntat.

En tot cas els exemples que s’haurien de posar a nivell internacional són el d’Alemanya, on  Angela Merkel va formar govern tot i treure pocs vots de diferència respecte a l’SPD i, fins i tot, el cas espanyol, on el PP, tot i perdre les eleccions del 2004 per menys marge de diferència que el PSC a Catalunya mai va considerar la possibilitat de formar govern. Per tant aquest tripartit s’ha edificat sobre la base d’aconseguir poder i absolutament res més. La prova definitiva d’aquest argument és que els governs de coalició es construeixen en base al continguts i tant el PSC-PSOE, ERC i ICV van córrer de proclamar la reedició anunciant com es repartien les conselleries.
On queda el país? Algú parla de Catalunya en aquests pactes?
Aquesta gent que es diuen d’esquerres parteixen sempre de la mateixa premissa; el fet de ser d’esquerres ho pot justificar tot, perquè ser d’esquerres és una ideologia moralment  superior que ho aguanta tot i que ho legitima tot.
Diuen que faran un govern social. Què vol dir això? Que fins ara s’havia governat al marge de la societat? És que les escoles, els hospitals, les carreteres i tot el que va portar a Catalunya a situar-se entre els principals motors d’Europa no eren fruït de polítques socials? A qui voleu enganyar? Sobre quina mentida voleu edificar la legitimitat de la vostra ambició de poder i de cadires?
Catalunya serà només l’espai on aquests sàtrapes dependents de  Madrid mouran les seves fitxes però Catalunya ha deixat de ser el motiu , la causa i l’objectiu.
Sempre he sigut catalanista, que vol dir nacionalista català, però ara penso que cal ser-ho més que mai, perquè avui, el procés de construcció nacional  iniciat l’últim terç del segle passat s’ha aniquilat, i paradoxalment s’ha fet amb la complicitat dels que abanderen l’independentisme.
Sóc molt mal profeta i no em veig capaç de vaticinar a quin nou esperpent  ens portarà aquest tripartit però crec que és un gran error situar a Catalunya el debat dreta esquerra per sobre del debat nacional. Aquest fet pot portar a una desnacionalització de Catalunya que per a un catalanista és una molt mala noticia, perquè, a més, aquest procés es fa des de dins mateix del país 

Tremp Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya   

Tota aquesta gentola que venen del Maoisme del Chavisme i de l’esquerra més tronada del món, tota aquesta gentola que amaguen darrera del populisme barat la seva més total i estrepitosa mediocritat, han fet el que  veníem avisant fa mesos. I ho han fet perquè era la seva única possibilitat, fora d’aquest pacte no hi havia vida pels perdedors, pels fracassats. El ressentiment del mediocre és la seva benzina i la seva bandera, l’objectiu és acabar amb Convergència i Unió, ja ho va ser fa tres anys i van fracassar i ara hi tornen perquè és l’únic camí. És la màxima del Mahoisme i de l’esquerra absurda,   “Abans de construir s’ha de destruir” i si s’ha de destruir el país, doncs endavant, terra cremada i botí a l’alforja i visca l’independentisme de pandereta, de pancarta, de pa sucat amb oli.
Catalunya ha sobreviscut a Felip V i al mateix Franco, també et sobreviurà a tu Carod.  VISCA CATALUNYA!

Tremp, Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya

Quan un equip de futbol fa un joc alegre, obert per les bandes, fa una circulació ràpida de la pilota, amb verticalitat, a l’atac, portant la iniciativa i amb bons jugadors, es diu que fa un futbol modern, un futbol total. Però quan aquest equip, després de desplegar durant noranta minuts aquest joc alegre i vistós, acaba empatant a l’últim minut  amb un equip mediocre que ha estat constantment a la defensiva, amb joc soterrani  i amb mals resultats en la lliga passada; la moral del primer equip és de derrota i veu com, malgrat l’empat, l’altre equip camina als vestidors aixecant els braços com si d’una gran victòria es tractés.
Malgrat tornar a guanyar les eleccions amb vots i amb escons, la meva moral no és de victòria. Avui crec que la moral del país està tocada. No sé ara mateix cap on vol caminar aquesta nació que ha fet créixer un partit que durant els últims anys no tant sols no ha fet cap proposta sinó que s’ha dedicat a malbaratar i paralitzar el crèdit que aquest país tenia i en fa néixer un altre que té per objectiu bàsic l’anticatalanisme ferotge.
Alguna cosa s’ha fet malament, segurament s’apropen temps de reflexió profunda en aquest sentit per la majoria de partits perquè, més enllà dels resultats, aquest país està en joc. Vull continuar creient en aquest país, vull pensar que pot caminar cap a un futur pròsper, socialment just, políticament lliure i espiritualment gloriós, però l’única cosa que veig clara és que queda molta feina per fer i que tot és possible.
Ara més que mai Visca Catalunya!

  Tremp, Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya