Desembre 2006
Monthly Archive
Div 22 Des 2006
Enviat per Josep Tarrat
1 Comentari
La llei del tripartit que preveu l’expropiació de pisos que portin buits dos anys és descaradament similar a una llei franquista de l’any 1964, d’inspiració sindical-falangista. La semblança es tan, tan gran que provoca esgarrifança. El tripartit ha descobert la sopa d’all, i de la pitjor qualitat. Ley de arrendamientos urbanos franquista: Disposición adicional: Queda autorizado el Gobierno para que, si las circunstancias lo acosejan, disponga por decreto la adopción gradual, en todo o en parte del territorio nacional y plazas de soberania, de las siguientes medidas: A)El alquiler obligatorio de aquella viviendas que, susceptibles de ser ocupadas, no lo fueran por nadie. A tales fines, el gobernador civil de la provincia, comprobando sumariamente las denuncias que se formulen, concederá al propietario el plazo de un mes para que se ocupen, precisamente como casahabitación y no como escritorio, oficina, depósito, almacen o local de negocio. Y transcurrido dicho plazo sin hacerlo que sea ocupada por el primer aspirante a inquilino.
Llei de l’habitatge del tripartit del 2006. Article 42:
L’administració competent podrà acordar el lloguer forçós de l’habitatge prèvia declaració d’incompliment de la funció social de la propietat. A l’expedient de declaració s’ha d’advertir que l’Administració, un cop transcorreguts dos anys des de la seva notificació, pot procedir a l’expropiació de l’usdefruit de l’habitatge per llogar-lo a tercers. En l’expedient de preu just es valorarà la indemnització corresponent al dret d’usdefruit temporal, tenint també en consideració les despeses invertides per l’Administració en la gestió i les eventuals obres de millora efectuades en l’habitatge, concretant a més la forma en què la propietat podrà recuperar l’ús de l’habitatge un cop transcorregut el termini de lloguer forçós. El termini de lloguer forçós no podrà ser superior a sis anys. El procediment s’ajustarà al previst a les legislacions urbanística i l’expropiació forçosa.
www.submariblogspot.com
Dts 19 Des 2006
Enviat per Josep Tarrat
1 Comentari
Recordo encara com ERC esgrimia com un dels principals arguments per oposar-se a l’Estatut , el fet que el govern central es negués a cedir la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat. Avui, uns quants mesos després, la política s’imposa a l’histrionisme paranoic de l’esquerra tronada i resulta que al Senat, CIU ha aconseguit introduir 97 esmenes al pressupostos de l’Estat. Dues d’elles, extraordinàriament importants per Catalunya. La primera atorga a la Generalitat de Catalunya una “participació i capacitat decisiva” per a gestionar l’aeroport del Prat, comprometent al govern central a crear un consorci destinat a aquesta finalitat abans del mes d’abril de l’any que ve i , a més, qualifica d’interès general els aeroports de Girona, Reus i Sabadell.
La segona esmena, augmenta les pensions mínimes de les vídues de menys de 60 anys amb càrregues familiars, i les fa passar dels 5.100 € any actuals als 6.800 € any que suposa un increment del 33%.
El proper dijous el PSOE intentarà comptar amb el suport d’ERC i IU per tombar la majoria d’aquestes esmenes. Ara arriba l’hora de la veritat , de la política, de la realitat.
L’interès de Catalunya i de la seva gent s’imposarà a la pura estratègia de partit? Estarem amatents.
Tremp, Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya
Dts 12 Des 2006
Enviat per Josep Tarrat
1 Comentari
L’altre dia sopava amb un sacerdot, una persona culta, pausada en les seves reflexions, moderada en el to i conciliador en el contingut, com els bons capellans. Un sopar sobri, en un lloc senzill del Solsonès. La conversa va desgranant temes i en un moment donat, com acostuma a fer la gent d’Església, una gran reflexió; “La nostra feblesa és la seva força”. El tema la religió, l’avanç de l’Islam, l’entrada de Turquia al món occidental.
L’Església, igual que el poder civil, ha caigut en la mateixa trampa: allò que anomenem el políticament correcte, què no és res més que la por, el temor a ofendre, el terror a perdre clients, vots i feligresos. El relativisme cultural s’ha imposat en la nostra societat decadent i anem acceptant la invasió subtil. La grandesa del triomf de la societat occidental s’esvaeix i fa vergonya defensar els seus valors fruit de tres mil anys d’atzagaiades. I ara, quan ja arribàvem a Ítaca, ens planten un cavall de Troia a les portes de la ciutat i la gent diu que és un regal i que és diferent però que és la diversitat el que ens engrandeix i que la culpa és nostra perquè no fem l’esforç d’entendre, perquè ens hem tancat massa. I jo em pregunto de què han servit tants segles de lluita, tant esforç en la recerca de la llibertat, tantes passes enrera per fer després un gran salt endavant. I ells avancen amb força i nosaltres cedim terreny. La felicitat en minúscules és el que importa, i l’utilitarisme està de moda.
L’escenari des de la perspectiva política és el del segle IV: una societat decadent que va perdent confiança en la política, una crisi institucional creixent, provocada per una manca absoluta d’objectius a llarg termini i una classe política instal·lada en la quotidianitat.
D’altra banda, una Església que ha fet durant els últims quaranta anys massa concessions a les teories cristiano-marxistes, una certa paganització provocada per l’acceptació d’un relativisme disfressat d’humanisme que es distancia de les veritables arrels del cristianisme. Tot plegat un bon enrenou, a l’espera d’algú que digui les coses pel seu nom.
Però estic segur que cada dia hi ha més persones disposades a escoltar.
Tremp, Pallars Jussà. Pirineu de Catalunya