Amb independència dels resultats de les últimes eleccions però, encara més vistes les aliances, la veritat és que una gran part de la societat catalana s’ha anat allunyant de les idees bàsiques que han configurat l’essència del tarannà català i, per què no dir-ho, de la civilització occidental. S’ha anat renunciant a l’individualisme i a la llibertat en els assumptes econòmics deixant-se enlluernar per propostes que consideren l’administració com l’instrument idoni per resoldre tots els problemes que es plantegen en una societat. Propostes socialistes que pretenen construir una enorme administració de beneficència social que lluiti per protegir privilegis de grups com immigrants, dones, homosexuals, i molts altres, sense pensar que molts dels integrants d’aquests grups no necessiten ni enyoren el seu paternalisme, però conscients que els slogans “papers per a tothom”, “no emprenyis el meu amic”, “la vida és un luxe okupar és un dret” i les marxes lúdico-festives de gais i lesbianes resulten força atractives i rendibles en vots, durant períodes com aquest de desconcert ideològic.
Ens hem allunyat, no tan sols de les idees d’Adam Smith i Hume, sinó del Locke i Milton i fins i tot, com diu Friedrich A. Hayec, de les característiques bàsiques de la civilització occidental establertes pel cristianisme i la filosofia grega i romana. Hem abandonat l’individualisme d’Erasmo i Montaigne, de Ciceró i Tàcit, de Pericles i Tucídides. En aquesta societat catalana que té dos milions d’ONG’s -o més- l’individualisme s’ha convertit en una paraula maleïda i se la volgut fer sinònim de mesquinesa i egoisme. Això és un gran error! L’individualisme és el contrari de socialisme i feixisme, i totes les altres formes de colectivisme. Els trets fonamentals de l’individualisme deriven d’elements cristians i de la filosofia clàssica que van cristal·litzar durant el renaixement i que es van seguir desenvolupant en el que coneixem avui com civilització occidental.
És curiós que el socialisme hagi desplaçat el liberalisme com a doctrina “progresista” del nostre temps. És extraordinari tenint en compte que el socialisme va néixer com una reacció al liberalisme de la revolució francesa i que, només sota la influència de fortes corrents democràtiques de poc abans de la revolució de 1848, va començar a aliar-se amb les forces de la llibertat. Tocqueville deia que “la democràcia estén l’esfera de la llibertat individual i el socialisme la restringeix”. Liberalisme i socialisme només tenen una paraula en comú: igualtat. Però, mentre el liberalisme cerca la igualtat en la llibertat el socialisme la busca en la restricció, la planificació, l’organicisme i els impostos.
Deia l’escriptor francès André Maurois “Un jove de menys de 25 anys que no sigui socialista no té cor; un més gran de 25 que ho continuï essent no té cervell” . O això no és veritat, que també podria ser, o la societat catalana és molt jove, fet que no em consta, però que, com a mínim, és força positiu.
Tremp Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya
“Sempre he donat ordre que els antics membres del Partit Comunista siguin admesos immediatament al partit”
Adolf Hitler
Així es va fer. Més de la meitat dels 55.000 camises brunes reclutats en 1933 eren antics comunistes.
Els camises brunes eren la sinistra organització paramilitar nazi responsable de l’assassinat de milions de jueus, gitanos, homosexuals, discapacitats i opositors al règim hitlerià.
És curiós, molt curiós, que en l’anàlisi d’ambdues ideologies hi hagi tantes coincidències.
Per al nazifeixisme, lo fonamental és la raça. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats a la raça privilegiada o de l’estat nació que l’encarna. Les altres races son considerades inferiors.
Per al comunisme, allò fonamental és la classe. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats als interessos de la classe proletària. La dictadura del proletariat ha de destruir tota una classe social, la burgesia. Per aconseguir-ho els seus integrants han de ser privats de tot tipus de drets.
La principal característica del feixisme i del comunisme és el seu idealisme portat fins a les últimes conseqüències. Tot el que és real és racional i viceversa. És a dir, si tenim una idea que sembla racionalment òptima i intelectualment ben trobada, podem afirmar que també és moralment bona. A partir d’aquest raonament es va justificar l’holocaust nazi, les purgues de Stalin o l’estossinada perpetrada pel dirigent comunista, líder dels Khmers rojos, Pol Pot.
Una altra característica d’aquestes ideologies, tal i com reflexa el jurista Norberto Bobbio és que: “tota la història del pensament polític està dominada per dues tendències bàsiques; l’organicisme i l’individualisme. El comunisme i el feixisme son els paradigmes de l’organicisme, considerant l’estat nació com un tot on l’individu no té cap autonomia.
Aquestes coincidències ideològiques, malauradament portades a la pràctica a través de veritables carnisseries, també s’han expressat durant la història amb slogans i frases que, tot i venir de dos extrems molt distanciats teòricament , en el fons venen a dir el mateix. I si no, intenteu trobar diferències entre el “Socialismo o Muerte” de Fidel o “Pátria o Muerte” del Che Guevara i el “Muera la inteligéncia i Viva la Muerte” de Millan Astray, pronunciat el dia de la “raza” al paranimf de la universitat de Salamanca, l’any 1936. I encara més, quina és la diferència entre la democràcia orgànica d’en Franco i el centralisme democràtic de Lenin?…
Ara que l’esquerra maoista i Chavista de l’actual tripartit s’ha apoderat de Catalunya amb la pretensió d’intervenir i controlar al màxim tots aquells espais que encara quedaven en mans de la societat civil, ara que tot ha de passar pel monstruós aparell governamental que asfixia tota iniciativa, entra a la teva cuina i et diu ; tranquil ja m’ocupo de jo de tot, no estaria malament, recordar les paraules del Nobel d’economia Friederich August Von Hayec, segurament el pensador liberal més important del segle passat, quan deia que: “Fins fa molt poc temps, les polítiques socialistes dels governs alemanys eren considerades com un model per als “progressistes”, de la mateixa manera que han estat considerades les de Suècia de manera més recent. Pocs han tingut el coratge de reconèixer que l’ascens del feixisme i el nazisme no ha sigut una reacció contra el socialisme anterior sinó precisament la seva conseqüència, i que els conflictes entre la “dreta” del nacionalsocialisme i la “esquerra” comunista no han estat sinó lluites entre fraccions socialistes rivals”.
Tremp, Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya