Blog de Josep M. Tarrat i Tomàs

Com a conseqüència de l’ensorrament  del túnel de Vielha s’han posat de manifest tota una sèrie de realitats més o menys ocultes o, més ben dit, dissimulades fins al moment. En primer lloc un govern espanyol que inverteix poc a Catalunya i  quan ho fa, és lent , poc efectiu i sempre amb retards molt i molt considerables (el nou túnel de Vielha porta més un any i mig de retard en l’execució de l’obra).

En segon lloc, el govern de Catalunya només reacciona quan se’l posa en evidència. El nou model de govern gestor i social postnacional, és una autèntica farsa. Un govern ha de reaccionar d’ofici  davant d’una catàstrofe , l’actual  no ho fa, la seva reacció sempre respon a la denúncia ja sigui per part de la societat civil o per polítics de l’oposició, la seva maquinaria és lenta, segueix el ritme del discurs del conseller Nadal.

En tercer lloc, avui a Catalunya només hi ha una nació i es diu Val d’Aran i només hi ha un president, en aquest cas Síndic, i es diu Carlos Barrera. Aquest senyor no ha dubtat a exercir d’autèntic president del seu país; ha demanat, ha reclamat i ha exigit el que per justícia es mereix el seu país, no ha dubtat en fer els passos que fessin falta per aconseguir el seu objectiu i per tot això, que no és res més que la mínima obligació d’un polític, ha sigut acusat de deslleialtat i d’indecent. Deslleial? Avui l’única deslleialtat a Catalunya és el govern tripartit. Indecent? Avui l’única indecència és la total i absoluta dependència d’Espanya d’aquest govern anomenat d’Entesa que vol dir conxorxa i satrapia.

Em trec el barret davant del Síndic d’Aran, l’únic polític avui capaç de liderar el seu territori. Un exemple a seguir per tots els que volem treballar en la política d’aquest territori i un avís per a tots el electors de les nostres comarques. El futur d’aquest país passa per plantar cara a aquest govern de gestoria i els únics que ho podem  fer som els polítics de Convergència i Unió, els altres ja veiem que mai mosseguen la ma d’aquell qui els dona de menjar, diuen que compten amb la complicitat del govern de Catalunya i en realitat el que fan és rendir pleitesia, callar i després vendre fum.

Tremp , Pallars Jussà Pirineu de Catalunya

Avui llegia un d’aquests diaris digitals que tant estan triomfant a la xarxa per la seva agilitat i immediatesa en difondre l’actualitat. Les dues noticies de capçalera eren les següents: El PSOE promou un manifest d’harmonització autonòmica i l’altra que ERC denuncia les intromissions en el patinatge català.

Aquesta és la realitat avui a Catalunya, d’una banda, el PSOE, aquell del “si guanya Zapatero guanya Catalunya” ha decidit, com ja va fer en el seu moment, harmonitzar el procés autonòmic. Em sembla recordar que era el mes de juny de 1982 que el mateix PSOE, amb la excusa i  cobertura del fracassat cop d’estat del 23 F, aprovava la primera LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés autonòmic). Avui amb l’excusa que l’única manera de combatre el procés centralitzador del PP tornem a harmonitzar que vol dir; capar, castrar, emascular Catalunya. Perquè, no en tingueu cap dubte, en el procés autonòmic el problema no és Múrcia, ni Castella la Mancha ni, si m’apureu, el mateix País Basc; el problema, l’etern problema, és Catalunya i el seu 19 % de producte interior brut espanyol. L’Espanya autonòmica  es va crear per frenar a Catalunya els desigs sobiranistes.  I l’obsessió d’Espanya és i serà Catalunya. El més curiós del cas és que sempre ho fa el PSOE: que si l’Espanya asimètrica, que si “el Estado federal” , que si “la nueva concepción de España”, etc. Però a la fi  “toma castanya”, ja la tens. Els atacs més forts fets en democràcia i contra Catalunya sempre els ha protagonitzat el PSOE (del PSC no en parlo perquè ja no existeix)

D’altra banda i contemplant de manera estoica i epicurea   l’escenari galdós en que han convertit la nova Catalunya social d’esquerres progressista i hedonista, veiem els senyors d’ERC patinant com a gràcils donzelles per la política catalana. La feina feta durant els  últims trenta anys a  Catalunya es desploma a bocins  i ells preocupats pel patinatge  i anant i venint de la Índia fent de partenaires amb l’ambaixador espanyol i Catalunya independent, Montilla president, i més mentides i més falsedats i més fum i més farsants i qui dies passa anys empeny i panxa plena. I per sobre de tot, espanyols.

Tremp Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya

Des de les passades eleccions no l’havíem sentit, feia d’extra quan en teoria era el protagonista de la pel·lícula. El senyor Montilla feia el que ja havia dit que faria: de gestor, de funcionari gris i amb “manguitos” darrera d’una taula de l’últim despatx de la casa, sense finestres i amb poca llum no fos el cas que algun empleat  de l’empresa descobrís que es porta la carmanyola de cigrons amb sèpia, de casa. 
I ara, tot de sobte compareix en roda de premsa, solemne, hieràtic, amb aquell posat de manobre recentment ascendit a capatàs. I jo pensant: ara parlarà de Catalunya… doncs no, que si el PP vol guanyar als tribunals el que no va poder guanyar a les urnes, ni al Parlament, ni al congrés, ni al Senat; que si el PP fa poc favor al Tribunal Constitucional, etcètera.
La seva guerra és Espanya, el seu adversari el PP i el seu camp de batalla una satrapia llunyana a la que ha estat destinat temporalment. L’Estatut no és el problema. Si a la fi tampoc l’aplicàvem! El govern espanyol del PSOE aprova lleis que són un atac a la línia de flotació d’aquest Estatut i el tripartit se les empassa per no fer soroll i en favor de la Catalunya postnacional i social. L’Estatut ja era una norma secundaria amb gairebé rang de decret legislatiu per aquest govern tripartit. Així doncs, on és el problema?  La resposta és que ara podem atacar al PP i aquest és el problema de Zapatero, no de Catalunya sinó de l’amo, al que de manera fidel servim i és la nostra raó de ser.
El PP ha fet el que ja havia anunciat, res de nou. Però, que no manàvem a Madrid, què no era allò de si guanya Zapatero guanya Catalunya?
Si el PSOE desmunta l’Estatut per la via de les lleis de bases que envaeixen i deixen sense efecte l’Estatut, no passa res, tot correcte i país postnacional, govern de diputació aigualit i càrrecs per anar tirant. Ara si és el PP el que vol estripar la joguina llavors no, ens trenquen la girada, perquè no en tingueu cap dubte l’estratègia del tripartit era desdibuixar aquest país per la via de la invasió subtil, amb somriure i punyalada i qui dia passa any empeny, botí a l’alforja i terra cremada i d’aquí cent anys tots calbs i sobretot espanyols. 

Tremp, Pallars Jussà Pirineu de Catalunya