Blog de Josep M. Tarrat i Tomàs

A la ciutat de Washington, EUA, hi una visita obligada: el cementiri  d’Arlington. En aquesta necròpolis de 253 Ha. només s’hi enterren persones que han donat la seva vida pel seu país. La tomba del soldat desconegut, un mausoleu de marbre, és custodiada 24 hores al dia 365 dies l’any per uns soldat d’élite d’infanteria que tenen assignada aquesta funció per un període de dos anys i han de complir tota una sèrie de requisits.  La guàrdia es relleva cada trenta minuts i expliquen que un dia s’apropava una fortissima tempesta i els comandaments van donar permís  per deixar la guàrdia; els soldats van respondre: “guardar la tomba no és  només una tasca , és l’honor més gran que un soldat pot acomplir”.
Catalunya no te cap cementiri d’Arlington ni cap tomba al soldat desconegut i sobretot, i aquest és el fet més important, no té persones que estiguin disposades a suportar una tempesta pel seu país. 
Catalunya el que te és una colla d’adolescents de entre 12 i 70 anys, tots d’esquerres, que criden i gesticulen  donant sempre la culpa als altres; una colla d’arreplegats estudiants de ciències polítiques i filologia que no han donat mai un pal a l’aigua, experts en tirar gats al mar, marejar la perdiu i viure de l’assistència social;  cridaires histriònics refugiats darrera de la pancarta i quan aquesta desapareix i el poble els asseu en un despatx de conseller corren a hissar la bandera de l’imperi i engreixar-se als millors restaurants de la ciutat.
A Catalunya el que hi ha és polítics funcionaris que han fet de la política el seu modus vivendi perquè cap empresa els voldria ni de peons. A Catalunya no hi ha persones que posin el país per davant de tot.  A Catalunya no hi cap patriota dels de “Déu Pàtria i Família”.
A Catalunya hi ha professionals de la queixa i menjadora; xerraires de fira i venedors de locions capil·lars miraculoses ,de tònics que ho curen tot, i tril·lers de cantonada.
A Catalunya el que hi ha és milers i milers de personatges que surten al carrer per protestar per la guerra de l’Iraq i quan el govern els deixa a les fosques , els atura amb un caos ferroviari o aeroportuari  i els enfonsa cada túnel que intenta construir, es queden a casa, callen  i, com a molt, colpegen  una cassola quan hi ha una càmera de televisió, a la recerca dels seus 5 minuts de glòria.

Al cementiri d’Arlington només s’hi enterra persones que han fet alguna cosa pel seu país i a Catalunya avui al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor, perquè no hi cabrien.

Tremp Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya 

Son les deu del vespre, negra nit als Prats,  a Cal Magí quatre homes couen carn a la brasa mentre les mestresses a la cuina, no paren d’amanir enciam , tallar xolis i omplir porrons de vi. És la Festa Major dels Prats, una masia situada més enllà de Boixols, en direcció a Montanisell i prop del cap del Boumort. Un centenar llarg de persones soparan aquesta nit afilerats al menjador i la balconada de la masia. A sota de casa, a uns 50 metres, en una nau agrícola habilitada per l’ocasió com a saló de ball, els músics, un duo anomenat “Stylette” afinen els instruments. El ball comença a les 12, què és l’hora de començar els balls;  el cava,  algun Cuba Libre (al preu)  i la coca amb xocolata que ens ofereixen les dues pubilles guapíssimes , corren per l’improvisat envelat. Cap Personatge famós, cap artista de renom, cap escenari megalòman ni cap servei de seguretat però la festa és autèntica, ancestral, de tota la vida. Una d’aquelles tradicions de soca arrel que  encara conserva l’essència de la festa al Pirineu l’ànima de les nostres costums, la nostra manera de fer i la nostra cultura de Pirinencs. Allí hi eren els nostres avantpassats, els padrins, els pares però també els fills i els nets. Aquesta festa també representa el futur del nostre país de les nostres comarques i dels nostres pobles i masies que es resisteixen a desaparèixer devorats per l’absurda modernitat que marca la moda d’un efímer artista creat artificialment per un inconsistent programa de televisió. Una festa , per cert,  feta amb escassos recursos econòmics i finançada pels clients que sopen a la casa i pels números de la “Toia” que compren els balladors. Tot plegat, la moral de l’escassetat, del “no deixis  res al plat nen!” Però també la moral de; per la festa major que no falti res a taula,  i el;  “nena!,  tu que vas ligera porta més carn”
A uns quants quilòmetres de distància, a la capital del Pallars Jussà, ressona el soroll de milers de vats de potència  i una tal Lorena i una tal  Conchita i una  tal  Julieta canten i ballen al ritme imposat pel marketing televisiu el jovent paga l’entrada però no hi ha alegria i la música mata qualsevol conversa però no hi ha ambient de festa més enllà de la típica simpatia provocada per l’efervescència d’algun Bacardi extra. 
I jo em pregunto, on volem anar a parar? Què volem demostrar i quin paper volem jugar? Volem ser els millors i ho fem tot més gran, i fem més soroll que ningú amb el so d’un artista enllaunat dins un programa musical atrotinat, pensat per una televisió justeta per espectadors justets?.

Serem la capital del Pirineu quan de les nostres festes, aquelles de tota la vida en fem estandart i bandera i les nostres arrels siguin l’ànima de la nostra festa i les nostres costums i tradicions la base i ingredient principal del nostre futur i reivindico una gran festa de Sant Antoni, on el fadrins després de ballar el contrapàs puguin gaudir del millor ball i la millor orquestra i una gran festa de Sata Llucia i el millor ball per Sant Bonifaci i les carrosses de la fira de Primavera i una gran Festa Major que vesteixi els carrers i les places de festa d’alegria i et convidem a venir  a Tremp, i “ tranquil·la noia que el sopar el pago jo”  I a Palau, Vilamitjana , Suterranya i Puigcercós  les millors festes Majors. I pel mateix preu, que no els falti de res.

Tremp Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya

Ahir vaig coincidir per casualitat a l’Ajuntament amb l’exconseller d’Agricultura Francesc Xavier Marimon i Sabaté. En l’actualitat aquest senyor està completament apartat de la política i la seva vida dona tombs al voltant del món immobiliari. En un moment de la conversa va fer referència a la seva etapa política de la qual em va semblar que no en guarda un molt bon record.
Més enllà d’aquesta anècdota, em va venir una reflexió al cap. Quants consellers d’Agricultura provenien de  la demarcació de Lleida? Així de memòria i sense fer cap recerca de documentació, almenys quatre; els senyors Marimon i Grau de Convergència, i els senyors Siurana i Llena del PSC.
És que hi ha un acord entre les dues grans formacions polítiques a Catalunya amb el binomi Agricultura-Lleida? És millor que els consellers d’Agricultura siguin de Lleida que, per exemple, de les Terres de l’Ebre? Si és així, i està provat que ser de Lleida et dona un plus de coneixement i capacitat per exercir tasques en la gestió agrícola, em sembla bé. Potser podríem parlar amb el govern amic de Zapatero i pressionar perquè el proper comissari d’agricultura a la Unió Europea  en substitució de la Fischer fos de Lleida. Que bé que viuríem tots amb una PAC catalana. Ja ho estic veient, una època gloriosa, com quan els Borgia dominaven el món civilitzat o quan els Almogàvers repartien estopa per la mediterrània.
Si no és així, i el fet de ser de Lleida no és cap plus, vull pensar que des de Barcelona no ens veuen a tots com a pagesos, que en principi no te  cap mal, al cap i a  la fi tots en venim de la terra,  però que no fos -digueu-me mal pensat- que  hi apliquen aquella connotació pejorativa de Guajiros com diuen a  Cuba, perquè aleshores n’hi ha per emprenyar-se. Vull pensar que és una simple casualitat i que els de Lleida podríem ser també consellers d’Economia o de Sanitat. De fet el senyor Antoni Siurana és economista i el senyor Llena és metge.
Lluís Companys va arribar a President de la Generalitat i era advocat, malgrat ser  del Tarrós, tota una referència en el món de l’agricultura.
A veure si entre tots podem convèncer a aquests espavilats de Barcelona i el proper Conseller de Lleida sigui titular de Política Territorial i Obres Publiques, que d’això n’anem bastant faltats. D’agricultura, terra per córrer i rocs per espedregar ja n’anem ben servits gràcies.

Tremp Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya

Aquest diumenge passat vaig assistir a la inauguració de la restauració de l’orgue de la Basílica de Nostra Senyora de Valldeflors. Un acte organitzat de manera excel·lent. La litúrgia religiosa té allò que, quan  l’Església Catòlica s’hi posa, es capaç de convertir un senzill acte en un esdeveniment excepcional. El ritme precís, la solemnitat necessària, sense exageracions, en el seu punt just. El concert d’en Valentí Miserachs, prodigiós, extraordinari, un concert únic i històric a la ciutat de Tremp.
L’església plena de gom a gom, la gent mudada i feliç, la seva Ciutat està de festa i el moment s’ho mereix, un molt important element del nostre patrimoni avui l’hem recuperat i, a més, ha vingut el Bisbe.
Al darrera de tot plegat una  persona a la que  admiro. Sempre quatre passes enrera com si la cosa no anés amb ell, amb aquella humilitat que només poden oferir aquell tipus de persones sobrades de capacitat, aquells que no tenen necessitat de demostrar res, mai volen cap protagonisme però sense ells poques coses serien possibles. És aquella persona que fins i tot quan travessa moments personals difícils encara t’anima a tirar endavant, és aquell que, com diria un amic meu “te una neurona més que els altres”, és aquell que quan estira el dit sempre senyala la lluna o les estrelles , quan dibuixa el futur és a trenta anys i quan proposa un projecte demana l’impossible per arribar al possible.

Fa anys que el conec i conserva la mateixa il·lusió, el mateix coratge, la mateixa capacitat de treball i  tota l’honestedat del món. Gràcies Josep M Mauri, les persones com tu feu aquest món una mica millor.

Tremp Pallars Jussà , Pirineu de Catalunya