Blog de Josep M. Tarrat i Tomàs

Durant molt temps he preferit restar al marge de polèmiques i picabaralles ja que penso que la política és un servei als ciutadans i no l’arena per esbatussar-se,  però un cop passades les eleccions i vista l’actitud d’alguns personatges crec, sense cap ànim de polèmica,  que son necessàries per què imperi la veritat tota una sèrie de puntualitzacions.
He llegit el butlletí municipal i l’entrevista que fan al senyor  Ubach. En aquesta entrevista l’esmentat senyor parla de la ja coneguda i segons ell erroni “procés de primàries”; Cal dir que es va seguir aquest camí en primer lloc perquè  aquest és un procés perfectament establert en la normativa electoral interna d’un partit i en segon lloc perquè s’havia de crear un projecte de futur que en aquell moment aquell equip havia manifestat de manera reiterada que no oferia. Però el que li donarà la resposta definitiva a perquè es fan les primàries, és que reflexioni en perquè les perd.
En segon lloc diu que “la persona nova que surt escollida un cop posada en precampanya i campanya desconeixia l’acció de govern i no podia rebatre cap comentari ni acusació dels altres grups perquè n’era desconeixedor”; m’agradaria puntualitzar que encara és hora ara que els altres grups facin una crítica a l’acció de govern , en tot cas l’única critica va ser per la inacció del govern. De tota manera també cal dir que sempre que vaig demanar que se m’expliqués alguna cosa, l’únic consell que vaig rebre va ser que era molt necessari anar als enterraments, Sempre vaig considerar que aquesta no era precisament la informació que es necessita per poder rebatre els arguments dels altres grups polítics.
Pel que fa a la comunicació que en l’entrevista qualifica de “poc fluida”, cal dir que aquesta manca de fluïdesa en tot cas, no va ser mai responsabilitat meva i sempre que vaig demanar col·laboració vaig trobar un absolut desinterès amanit amb elevades dosis de menyspreu i arrogància, no m’estranya que com ell diu quedés una mica penjat, tant penjada com va quedar la revista de la fira que va ser incautada per la junta electoral central per anar en contra dels principis electorals bàsics, fent un gran favor a la candidatura de Convergència i Unió.
Pel que fa als estudis del partit, dir que no en feien cap de recomanació en contra o a favor d’algú, en tot cas recomanaven col·laboració que és el que més he trobat a faltar en tot aquest procés, és més, la manca de col·laboració no és el més greu , el pitjor és fer d’una manera sistemàtica amb mala fe i amb total premeditació i traïdoria  una campanya en contra, això si que ha fet mal i això no ho recomanava pas l’estudi que s’esmenta en l’entrevista.
Finalment estic d’acord en dos afirmacions que es fan a l’entrevista; en primer lloc; “si s’haguessin fet les coses amb sentit comú CIU hauria tret cinc regidors”, i potser més, però les actituds puerils, prepotents, arrogants, presumptuoses i vanitoses no afavoreixen un bon resultat. En segon lloc “Se’ls hi ha servit la majoria absoluta, no en safata de plata sinó en safata d’or”, completament d’acord, fet que els socialistes li han d’agrair completament a vostè senyor Ubach, com ja veig que han començat a fer oferint-li  una entrevista  en el butlletí municipal.

Queden moltes coses i moltes més miseries en el tinter que mostren la talla moral d’alguns personatges que desgraciadament incorpora la política però tot i que algunes persones de confiança em demanen que les expliqui penso que per espectacles, el circ és un millor escenari que no aquest blog.

Tremp Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya
     

Manarola, Cinque Terre

Durant uns dies de vacances he recorregut una part de la Côte d’Atzur i una part de la Liguria, on hi ha l’anomenat parc Nacional de les Cinque Terre, cinc pobles situats en uns impressionants penya-segats a la vora del mar Ligur, declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Un exemple espectacular d’organització turística.
El viatge en cotxe és força llarg, però val molt la pena. El trajecte de tornada des de la Spezia (Italia) fins a Tremp és de 1.104 quilòmetres, s’ha de recórrer tota l’autostrade del Fiori, tota la Provençale, l’autorrute du Soleil, la Lanquedocienne i l’autorrute Catalana, en territori francès, perquè en territori de Catalunya s’anomena la autopista del Mediterraneo. Durant tot aquest recorregut i durant tota l’estada en terres italianes i franceses encara és hora ara que vegi una patrulla de policia, això si, cap desordre, cap aldarull, un trànsit intens sobretot en la zona de Cannes però cap problema, fins i tot a l’hora de travessar tota Catalunya menys Tarragona, tampoc cap patrulla policial. Tot d’una, i desprès de recórrer uns 1.061 quilòmetres, a l’altura de Folquer (Coll de Comiols) una parella de Mossos d’Esquadra i un tot Terreny aturats al marge de la carretera. El cotxe que porto al davant redueix bruscament la velocitat tot i que no anava pas de pressa, la parella de policies resten hieràtics al costat del 4×4 amb aquella actitud majestàtica que confereix el saber-se autoritat competent. Ja hem arribat a casa. La icona més popular del Pallars Jussà ens dona la benvinguda i, si no n’hi havia prou, arribant a la plaça de la Creu a Tremp, el segon cotxe patrulla. En menys de 30 quilòmetres dues parelles de policia i durant nou dies de vacances i més de 2.500 quilòmetres recorreguts per dos països completament civilitzats de la Unió Europea, cap ni una.
I jo pregunto, algú de vosaltres se sent més segur? Personalment tant a Itàlia com a França m’he sentit completament segur tant a la carretera com en totes les ciutats i poblets que he recorregut. Aquí al Pallars no em sento més segur, en tot cas em sento més vigilat, més controlat, més -permeteu-me l’expressió- amoïnat, no fos el cas que en qualsevol recta parany superéssim el límit de velocitat ridícul de 90 quilòmetres hora amb la conseqüent retirada de punts de carnet  i la corresponent sanció pecuniària que engreixa les arques d’aquest govern recaptador. Em sento condicionat i ja no m’apropo a cap festa major, no fos el cas que a l’hora de marxar un control d’alcoholèmia situat, no pas a la sortida del poble en festa, sinó tot just abans d’arribar a casa, quan ja m’he pogut matar deu vegades per una conducció eufòrico-etílica, m’elevés a l’altura de delinqüent perillós. No em sento pas més segur, en tot cas tinc la sensació que cada cop es viu pitjor en un lloc on em sento com un  presumpte delinqüent, en un lloc on sempre hi ha d’haver algú que em vigili o que em protegeixi. De què? De qui m’han de protegir? “Quid custodiet custodes”? .
Això si, cap carretera millora. L’última que s’ha fet, el tram de Tremp a Pobla, és un escandalós desastre de circulació, un autèntic coll d’ampolla que provoca uns embussos de més de dos quilòmetres a l’entrada de Tremp. Un parany a l’entrada del Pirineu que farà desistir als més atrevits d’apropar-se a les nostres comarques. I el  túnel de Xerallo a la Nacional 260, el més calent a l’aigüera. I el túnel de Comiols una quimera. I cada cop més vigilants i cada cop més control i cada dia més policia i jo em pregunto perquè carai he tornat del món civilitzat?

Tremp Pallars Jussà, Pirineu de catalunya

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007