Octubre 2007
Monthly Archive
Dts 30 Oct 2007
Enviat per Josep Tarrat
[6] Comentaris
Actualment sembla que s’han posat de moda les plataformes de tot tipus però sobretot aquelles que pretenen donar resposta des d’una òptica, segons diuen fora de la política, als problemes i necessitats del País. Sense anar més lluny a la ciutat de Tremp han sorgit dues iniciatives no se ben be si en format plataforma o no però que agrupen al seu voltant persones amb inquietuds relacionades amb el desenvolupament integral del municipi o la comarca. Una d’elles formada per empresaris o per gent relacionada amb el món de l’empresa i l’altra tutelada per l’ajuntament en el marc d’un projecte d’aquests tant de moda ara de participació ciutadana i que aplega gent més heterogènia.
Em consta que en ambdues iniciatives hi participa gent de molt bona voluntat i molt vàlida, alguns d’ells ho han demostrat repetidament amb la bona marxa de les seves empreses. No obstant, l’aparició d’aquest tipus d’iniciatives ens hauria de fer reflexionar a tots plegats; en primer lloc perquè estic convençut, pel que fa als empresaris, que la millor manera de col·laborar amb el creixement i desenvolupament d’un territori és a través de la seva pròpia empresa, amb la recerca continua de l’excel·lència en el producte, del prestigi de la marca i, perquè no dir-ho, en la maximització del benefici que reverteix directament en el creixement de l’empresa, en la creació de llocs de treball I com a conseqüència en el desenvolupament del país. No dic que els empresaris no puguin participar en altres àmbits de la vida pública com Cambres de Comerç, organitzacions empresarials etc. Però quan neix la necessitat d’organitzar-se en plataformes és que alguna cosa falla. Falla que el teixit empresarial és massa dèbil per liderar un projecte de creixement econòmic, però sobretot falla la classe política en el poder perquè aquesta treballa, a diferència de l’empresa, amb els calers de tots i se la paga per donar resposta a les necessitats sobretot de desenvolupament d’un país, d’una comarca o d’un municipi.
En segon lloc, i pel que fa a la plataforma de participació ciutadana, s’estan treballant preguntes sobre “Què necessita Tremp i el Pallars Jussà?” o “Com millorar la situació actual?” etc. Trobo escandalós que això s’apadrini, - es a dir es pagui- des de l’Ajuntament, perquè la participació ciutadana en democràcia és un epítet, és a dir la democràcia és, en si mateixa, el paradigma de la participació ciutadana i quan en democràcia s’han d’implementar mecanismes de participació més enllà del dia d’anar a votar és que els polítics no fan la seva feina i volen delegar-la en els ciutadans que, alhora i en teoria, voten precisament perquè els polítics donin resposta a preguntes com: Què necessita Tremp o Com millorar la situació actual?
Mai, en tota la història de la nostra democràcia s’havia donat una concentració de poder polític tan brutal en les mateixes mans com en l’actualitat: Govern espanyol socialista, Generalitat socialista, Diputació socialista, delegació del govern socialista i Ajuntament de Tremp socialista. Jo no preguntaria que necessita Tremp? El que em pregunto és que més necessiten aquests polítics que avui ho tenen tot per donar resposta als reptes de Tremp i la comarca? Què el Papa es declari socialista?, Què el Barça s’afilií en ple al PSOE?
Tremp Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya
Div 19 Oct 2007
Enviat per Josep Tarrat
[8] Comentaris
Ara fa unes setmanes queia a les meves mans un escrit de l’organització Thomson que, entre moltes altres activitats, es dedica a preveure cada any qui serà el Nobel d’economia. Per aquest any 2007, aquesta organització preveia la concessió del premi a dos jueus: l’israelià Eljanan Helpman i el nord-americà Gene Grossman, per la seva gran contribució al creixement econòmic mundial i al comerç internacional. Finalment el Nobel d’economia d’enguany se l’adjudicaren el professor emèrit de la universitat de Minnesota, i antic President de la Econometric Society, Leonid Hurwicz i els ses dos col·laboradors i antics alumnes, els professors Eric S. Maskin i Roger B. Myerson, per haver establert les bases de la teoria del disseny de mecanismes.
Personalment crec que aquesta teoria va en contra de l’eficàcia dels mercats que va definir Adam Smith i es dedica a dibuixar el paper de les institucions a l’hora d’assignar recursos i el grau de necessitat de la intervenció en l’economia per part de l’administració quan el mercat no te èxit, ja només per això crec que se’l mereixien més Helpman i Grossman però no és aquest el motiu d’aquest article i, de fet, no hi entenc pas tant com per contradir l’Acadèmia Sueca.
El motiu d’aquest article és la següent reflexió:
L’organització Thomson va errar en els noms però la va encertar en diferents aspectes: tant els que preveia com els que finalment l’han guanyat; són tots nord-americans i tres d’ells, concretament Helpman Grossman i Hurwicz, que finalment se l’ha endut, són jueus.
Us heu parat a pensar alguna vegada quants premis Nobel han aconseguit persones jueves? Doncs un total de 170, concretament 12 de literatura, 9 de la Pau, 27 de química, 23 d’economia, 51 de medicina i 48 de física.
Per posar uns exemples, Karl Landsteiner va descobrir com evitar la mort a causa del shock provocat per rebre sang incompatible; la curació de la sífilis a través del Sarvasan descobert per Paul Ehrlich o la curació de la tuberculosi a través de l’Estrotomicina descoberta per Salman Abraham Waksman.
Us heu parat a pensar que la població jueva representa el 0’2% de la població mundial i tenen el 20% dels premis Nobel?
Doncs durant aquests dies jo si que hi pensat i la conclusió a la que arribo, a partir dels meus bàsics coneixements de la cultura jueva, és que no és dona aquesta circumstància perquè l’acadèmia Sueca consideri, com fa l’Antic Testament que el poble jueu és l’escollit de Déu, no. El que penso és que la cultura jueva clarament influenciada per la seva religió té una determinada actitud davant la vida, és aquella que premia l’esforç, la superació, intentar constantment anar més enllà i trobar la perfecció, el pensar que som fills d’un Ésser Superior i que som fets a la seva imatge, que el món pot ser millor i depèn de nosaltres i de la nostra capacitat, que l’individu és el centre i el per què de tot plegat. És un poble que és capaç de passar quaranta anys en el desert i sobreviure només amb l’esperança que hi ha una terra promesa que regalima llet i mel, sabent, a més, que només la veuran els seus fills. És aquesta actitud el que provoca que avui fa que tinguin més Nobels que tots els altres junts.
També he pensat que molts d’aquest valors ens són comuns als catalans, i que aquesta Nació s’ha mantingut, gràcies al sobreesforç que molts dels nostres avantpassats han exercit per continuar vius, la capacitat d’adaptació i supervivència i això ens ha fet arribar on som avui. La confiança en que el treball i l’esforç sempre es veuen recompensats ens va portar a una època on ens coneixien per ser un dels tres motors d’Europa. I jo em pregunto, avui on som? Doncs en un país que cada any que passa sembla més desconcertat i amb menys confiança en el futur, en un país on per ser-ne el President no cal que parlis be el català (us imagineu un Nicolas Sarkozy parlant un francès deficient? o una Angela Merkel parlant un alemany justet?), un país que cada cop més s’assembla a una región espanyola per més fires de Frankfurt a les que ens convidin, un país on cada dia que passa els naturals del país se senten més estranys perquè no es pot controlar ni qui hi entra ni que en surt.
Sincerament, la meva admiració en el poble jueu m’ha portat a escriure aquest article però difícilment el jueus en salvaran als catalans de diluir-nos definitivament en una Espanya cada cop més potent i en un món cada cop més petit. És el nostre orgull com a nació i el nostre esforç de treball el que ens ha de dur a un país sobirà, però veig un país sense ganes de fer l’esforç necessari per sortir de la mediocritat , un país sense il·lusió per superar el mínim exigible i ser punta de llança i pioner, un país instal·lat en la comoditat del ja ho resoldrà el govern. Amb aquest tarannà i aquesta actitud, ja en podeu estar segurs, de Nobel ni un.
Tremp, Pallars Jussa Pirineu de Catalunya
Dts 9 Oct 2007
Enviat per Josep Tarrat
[3] Comentaris
Vaig publicar aquest article a mitjans de l’any 2002, avui està descontextualitzat en alguns dels seus aspectes, però en la seva essència, ara que tant es parla de refundacions és força actual, i jo també hi vull dir la meva.
Quan el present és incert, tan sols el passat justifica creure en el futur. Aquesta és la màxima que sembla presidir el pensament catalanista actual i aquest és el gran error en que ha caigut Catalunya d’uns anys cap aquí. El catalanisme modern no pot basar-se en la idea romàntica de l’exaltació de la història, ni en el conreu literari de la llengua, ni en el moviment associatiu que no polític, com l’associació “ La Jove Catalunya” (1870), el Centre Català (1882) o l’Ateneu Barcelonès (1895).
El concepte de Catalunya ha quedat desfasat pels grans canvis produïts durant el segle XX i per la nova realitat sociològica, econòmica i tecnològica, on la burgesia com a classe ha estat substituïda per la cada dia més potent classe mitjana, on el comunisme com alternativa econòmica ha demostrat el seu estrepitós fracàs deixant el progrés econòmic per als països que han adoptat el liberalisme econòmic i la economia de mercat, i on les noves tecnologies han fet el món molt més petit i proper.
El catalanisme tradicional ha tingut sempre dos clars objectius: la vocació europeista i la transformació d’una Espanya arcaica, decadent i antiquada. Avui, Europa és una realitat política i econòmica ben definida i la caricatura d’una Espanya negra ja no s’adiu amb la realitat .
El catalanisme polític ha de cercar una sortida, un replantejament dels seus esquemes bàsics on fonamentar una ideologia i una reivindicació política.
El punt de partida del nou catalanisme ha de ser, sens dubte, la superació de la Constitució Espanyola del 1978. Per fer-ho no cal inventar mètodes nous. En l’essència del constitucionalisme hi trobem el contractualisme, formulat de manera incipient per Thomas Hobbes i John Locke i cristal·litzat de manera brillant per Jean Jacques Rousseau en la seva obra “Du contrat social” (1762). Per definir-ho de manera clara i senzilla , és l’acord entre els individus i la comunitat allò que permet establir les bases de l’organització social.
Però, què passa quan les circumstàncies originals que van donar lloc al pacte han sofert modificacions?. Què passa quan el mil vegades anomenat “espiritu constitucional” passa a ser representat per l’esperit de qualsevol “caballerito español” (Fidel Castro dixit) que nega la representació de Catalunya a Europa, mal interpretant l’article 137 de la Constitució que atribueix autonomia a les CCAA per a la gestió dels seus interessos?, (voleu més interès en una Europa comunitària que negociar directament la PAC?). Què passa quan s’infringeix sistemàticament l’article 138 de la C. on diu que l’estat garantirà la realització efectiva del principi de solidaritat i Catalunya té un dèficit fiscal d’un bilió i mig de pessetes el passat any 2001?, (veurem en € aquest 2002).
Què passa quan s’infringeix el punt 2 del mateix article 138, on diu que les diferències entre estatuts d’autonomia no podrà implicar, en cap cas, privilegis econòmics i socials, i veiem com algunes comunitats estableixen condicions més favorables i, fins i tot, il·legals per captar empreses en el seu territori de manera fraudulenta i en contra dels principis bàsics de la competència internacional?
Doncs passa, que s’ha d’aplicar una clàusula contractual, que no per antiga deixa de ser actual. És la clàusula tàcita “Rebus sic stantibus”. Vindria a dir “estant així les coses”. I és que les coses estan així de malament i aquesta clàusula en un contracte expressa que les obligacions subsistiran mentre les circumstàncies originals no sofreixin modificacions.
No veig quina obligació hi ha en continuar formant part d’un pacte que s’incompleix, que no és just i que no permet a Catalunya situar-se en el món amb veu i personalitat pròpia.
Lamentablement, penso que teories del segle XVII encara no es poden pair en el segle XXI per uns polítics espanyols que no han assumit el desastre de Cuba i per uns polítics catalans que basen el seu catalanisme només en la cultura, la llengua i els Jocs Florals. D’altra banda, l’aplicació d’aquesta teoria de renovació constant del contracte social exigeix una veritable democràcia moderna i avui per avui només s’hi apropa la canadenca. Malgrat tot, el futur del catalanisme polític haurà d’abandonar la historia com a base de la seva existència i adoptar fórmules que, com aquesta, obrin un carreró, avui sense sortida.
Tremp Pallars Jussà, Pirineu de Catalunya
Dmc 3 Oct 2007
Enviat per Josep Tarrat
[3] Comentaris
Villa Malaparte és un singular edifici tot pintat de roig que esta situat al cim d’un abrupte espadat de l’illa de Capri. La casa està completament aïllada i només s’hi arriba fent un recorregut d’una hora i mitja a peu des de “la Piatzeta” de Capri o, un dia de mar calma, en barca i superant els 99 esglaons tallats a la roca que condueixen a la porta de l‘edifici. La situació de la finca i la seva vista, dominant tot el golf de Salerno és espectacular.
L’edifici fou concebut l’any 1937 per l’arquitecte italià Adalberto Libera per encàrrec de l’escriptor i periodista Kurt Erich, més conegut com Cruzio Malaparte.
Nascut a la Toscana, fill de mare italiana i pare alemany, Cruzio Malaparte és un personatge d’allò més curiós; periodista i escriptor, als 24 anys es va sumar al feixisme participant en la “Marxa sobre Roma”(1922) amb Benito Mussolini. Fundà, com a membre del Partit Feixista Nacional, el diari romà “La Conquista dello Stato”. També publicà, anys després, una biografia d’Italo Balbo (cap de les Camises Negres) on exalta la visió més romàntica del Feixisme Italià. Uns anys més tard, i després de la publicació del llibre “Técnica del cop d’Estat” (1931), on criticava a Adolf Hitler, va caure en desgràcia i va ser expulsat del Partit Nacional Feixista i condemnat a l’exili intern a l’illa de Lipari, essent alliberat poc més tard gràcies a la intercessió de Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini. L’any 1941 va ser enviat a Rússia com a corresponsal de guerra del diari “El Corriere della Sera” Aquesta experiència li va servir de base per posteriorment escriure dues de les seves obres més famoses i reconegudes; “Kaputt”i “la Pelle” ( La Pell)
Els “faraglioni di Capri”
Sorprenentment, desprès de la gran guerra, Malaparte sofreix en aparença una transformació i s’afilia al Partit Comunista Itàlia. És l’època en que s’estableix a París i escriu “Das Kapital”, un retrat de Karl Marx. Ja al final de la seva vida visita la Xina comunista i s’enamora del Maohisme i del seu líder Mao Tsé-Tung del que arriba a dir que admira per “la seva manca de sectarisme i de fanatisme”. La seva admiració per la Xina comunista el va portar a deixar en herència Villa Malaparte de Capri a la República Popular de la Xina , llegat que va ser impugnat per la seva família, segons sembla al·legant motius de demència.
I algú es pot preguntar, per què explico tot això? Doncs la resposta és molt senzilla; més enllà d’un recent viatge a la costa amalfitana on he descobert l’Illa de Capri, el que em porta a relatar la vida d’aquest personatge és el fet que una vegada més i com en d’altres articles he mantingut, feixisme i comunisme són dos camins paral·lels, dues tendències d’una mateixa ideologia. L’evolució ideològica de Curzio Malaparte des del feixisme més pur fins al comunisme més integrista de Mao, no és pas un camí llarg i contradictori, és només un canvi de tonalitat d’una mateixa camisa, dues habitacions d’una mateixa casa on el mateix individu es pot trobar còmode. És com sempre una mateixa visió totalitària de la societat i de l’individu.
Tremp Pallars Jussà, Pirineus de Catalunya