Blog de Josep M. Tarrat i Tomàs

Es podria fer un repàs de tot el que ha succeït aquest passat 2007, seria una rècula de desgràcies per Catalunya i la llista de desastres seria tan llarga que us avorriria a tots. Per tant , només una dada, només un comentari aparegut als diaris: “Catalunya ha crescut aquest 2007 per darrera de Múrcia”  

Aquest era l’objectiu, oi senyor Montilla?   

Bon Any Nou! 

Bon Nadal a Tothom!. No, perdoneu , a tothom no. Només a aquelles persones de bona voluntat, a tot aquells que durant aquest dies celebreu el naixement de Crist, a tots aquells per als  qui Nadal és la Llum, la màgia i el misteri, l’alegria, els regals, el pessebre i la família, els canelons i la sopa de galets, el capó els torrons i la festa. A tots aquells que en la llum de Nadal  i en la llibertat hi veieu una mateixa cosa. A tots aquells que penseu que la nostra cultura judeo-cristiana ens ha dut fins aquí , que som hereus de la nostra història , de les nostres tradicions. Que som fills de Déu i aquesta és la nostra força.
 
A tots aquells que; ” ai, no m’agraden els Nadals”, “és una festa consumista”, “ a casa no ho celebrem”  “l’estrella fugaç era el cometa Halley”, “Jesucrist va néixer a Catxemira i era fill de Reis”, “tanta llum pels carrer és una despesa inútil” . A tots vosaltres, sortiu aquesta nit al balcó i estireu el braç cap al cel. Què hi veieu? Feu un esforç!, més enllà del vostre dit hi ha una estrella. La veieu? Encara no?. Be, aneu-ho provant…
 

L’any 2003, i com a conseqüència d’aquell, per molts maleït, pacte del Majèstic amb el Partit Popular, la comarca del Pallars Jussà va rebre del Pressupost de la Generalitat, un total de 18,15.Milions d’euros, per realitzar inversions a la comarca. Avui, quatre anys més tard, les coses han canviat molt. Aquell Partit Popular tan antipàtic a Catalunya per la seva actitud considerada hostil contra els catalans, ja no mana a Espanya, encara que continua en molts aspectes amb la mateixa actitud. A Catalunya Convergència i Unió, tan vilipendiada per haver sigant aquell pacte, tampoc mana.
Actualment la situació és: a Espanya mana un partit i un president que riu sempre, que te un posat amable i que afirma que Catalunya ha de recuperar el temps perdut. A Catalunya mana un tripartit format per uns suposats  independentistes, un comunistes reciclats a l’ecologisme i un partit socialista que perd les eleccions amb un candidat gris i inexpressiu, però que per aquelles coses de la política es converteix en President de la Generalitat. La justificació d’aquest pacte a tres bandes va ser variada: un govern amic a Espanya “Si guanya Zapatero guanya Catalunya”, Qui farà més pels catalans (referint-se al PSC), Som com som i el catalanisme de pluja fina, la Catalunya social i posar fi al debat identitari i un llarg etcètera de frases i arguments per justificar un pacte d’entesa i de progrés.
Doncs be, després de tota aquesta parafernalia, de tota aquesta posada en escena i cares amables i somriures de complicitat amb Catalunya i de gairebé haver de demanar perdó en aquest país per pertànyer a un partit que durant vint-i-tres anys el va governar portant-lo a la millor situació econòmica, cultural i social de tota la seva història; sabeu quina és la realitat actual? Doncs que en  el pressupost consolidat de la Generalitat per al proper any 2008, els diners que es destinen a la comarca del Pallars Jussà són 9,79 Milions d’euros, es a dir; més o menys la meitat que cinc anys enrera, tot i que el pressupost de la Generalitat, també gràcies a aquell nefast pacte del Majèstic, s’ha doblat.
Moltes gràcies Tripartit, moltes gràcies govern amic del PSOE, moltes gràcies a tots i a totes que amb el vostre vot vau fer possible que la nostra comarca vagi endavant i que els nostres fills vegin millorada l’esperança de futur del seu municipi. Moltes gràcies, la gent de Convergència no sabem com agrair-vos  tanta generositat.
Per cert, ara resulta que després de totes les critiques a Convergència per haver vetat els pressupostos al Senat i gairebé fer-la culpable de no poder pagar les nòmines dels ajuntaments catalans, ara resulta que l’inefable President Montilla va aturar la negociació entre PSOE i CIU per aconseguir 10 milions d’euros més pel traspàs de rodalies, al no poder ser-ne el protagonista i no sortir a la foto. 

Repeteixo: gràcies a tots i a totes els que heu fet possible aquest gran espectacle de progrés per al nostre país, els vostres fills us ho agrairan per sempre.

Ron Paul 2008, Esperança per Amèrica

En l’actualitat un dels aspirants a President dels Estats Units és conegut amb el nom d’un personatge de la primera pel.licula de  James Bond. Ron Paul, ginecòleg nascut a Pensilvània fa setanta dos anys i congressista des d’en fa deu per un petit  districte de Texas, ha revolucionat la cursa a la Casa Blanca.
Aquest metge que prové del partit Llibertari i que vota sistemàticament en contra de tota proposta que no estigui explicitada en la constitució americana -d’aquí això de Doctor NO-, és el polític  més vist de You Tube (3 milions de visites per 800.000 de Hilary Clinton), el més visitat de Digg (canal especialitzat en noticies de ciència i tecnologia) i el més popular a Meetup ( lloc de trobada de grups que tenen en comú algun tema o afecció).
És a dir, s’ha convertit en el rei de la xarxa, gràcies a que milers de joves que provenen de la cultura de l’Ipod, els videojocs, internet i que declaren obertament detestar als polítics; li estan finançant la campanya fent samarretes amb el seu nom, penjant pancartes a les autopistes o portant-lo als primers llocs dels rankings de popularitat a la xarxa global. 
Aquest fenomen que podria ser considerat com un personatge Freaki , té molt més substrat del que alguns encara avui es pensen. Texas havia estat un  territori tradicionalment  Demòcrata, però els electors, farts del fals discurs a favors dels menys afavorits dels demòcrates, van votar en massa a un desconegut que parlava de llibertat en majúscules. Va guanyar per més del 20% dels vots, i en les últimes eleccions ningú ha gosat presentar-se-li de contrincant.
Aquest candidat republicà que es defineix com a constitucionalista, vol limitar el paper intervencionista  del govern a la mínima expressió, esta a favor del lliure mercat, deixa per a la legislació de cada un dels estats, -i no per a la legislació federal- el tema dels matrimonis homosexuals i es declara absolutament en contra de l’avortament, fet aquest que el va portar a presentar un projecte de llei anomenat “De santedat de vida”.Va ser l’únic republicà que va votar en contra de la guerra d’Iraq i de la “Patriot Act” que pretenia lluitar contra el terrorisme restringint les llibertats civils.
Es declara en contra de la immigració il·legal i de qualsevol amnistia per als  sense papers.
Vol suprimir l’agencia tributària i l’impost sobre la renda. Es declara radicalment en contra de la universalització de la sanitat i vota sistemàticament en contra cada vegada que es vol apujar el sou dels congressistes.
Aquest liberal coneixedor de l’escola econòmica austríaca i admirador de Hayek i Von Misses es partidari de privatitzar el sistema de pensions i d’abolir els departaments d’educació i agricultura i es manifesta en contra de tot subsidi agrari tot i ser representant d’un territori agrícola per desena vegada.
És un ferm detractor de l’expansionisme militar americà i es declara a favor de parlar i comerciar amb Cuba i Veneçuela “També vam parlar amb Stalin, Khrushchev i Mao” declara de manera contundent. Vol eliminar la CIA i l’OTAN i diu que la clau del seu èxit és que: “La Llibertat funciona i és popular”
És més que provable que Ron Paul no guanyi les primàries del seu partit, però ja a ningú se li amaga la greu crisi ideològica en que han caigut els partits tradicionals a Estats Units i de retruc  tota la societat occidental. Els demòcrates són avui un partit erràtic , capaç de perdre la dignitat per arreplegar uns quants vots, un partit amb moral de derrota i que difícilment serà capaç d’administrar una victòria. I els republicans, ara dividits per la fractura de la gran coalició social que va donar dues victòries a Bush, no són capaços d’oferir respostes més enllà del patriotisme nacional.

Potser Ron Paul, aquest metge que parla de llibertat i cau bé als joves, - els que diuen passar de la política i mai han anat a votar-, no guanyarà les primàries del partit republicà. Potser aquest polític honest  que fa cara de no haver trencat mai un plat , no serà president dels EUA,  però la seva llavor liberal comença a calar fort entre els ciutadans americans, el seu discurs desacomplexat i políticament incorrecte fa forat entre la joventut cansada de farsants que prometen igualtat i felicitat a costa de les butxaques dels treballadors mentre ells tiren de beta amb sou, pensió vitalícia i cotxe oficial a càrrec dels pressupostos del govern.
A Catalunya l’antiamericanisme s’ha convertit en una ideologia i en una actitud de vida, que serveix bàsicament per trobar un culpable a qui carregar el mort de l’estrepitós fracàs a que ens ha portat la misèria moral del progressisme institucional. El discurs igualitari és un caramel enverinat que provoca un càncer mortal a aquesta societat que aspira a ser feliç a través del subsidi. Però malgrat aquests xerraires de fireta, el que passa als Estat Units acaba arribant a casa nostra i l’efecte papallona acabarà arrossegant tota aquesta colla de pijo-progres que volen mantenir la seva poltrona a costelles del treballador. Endavant Ron Paul i que Déu beneeixi Amèrica!
      

Riuades i riuades de gent des de plaça Catalunya fins al Parc de la Ciutadella. Molta gent jove però també de grans. Famílies senceres,  pares fills i nets i tots cridant; “IN- INDE-INDEPENDENCIÀ”. Nosaltres hi  vàrem anar en un cotxe quatre persones; jo mateix i tres amics més, cada un d’ells supera els setanta anys, però els brillaven els ulls quan el President, l’únic president que ha tingut aquest país va apropar-se a saludar-nos “Molt bé, i ara afegiu-vos al nostre pas”, si president us esperàvem a Vos. i la gent continuava cridant “IN-INDE-INDEPENDENCIÀ”.

Sembla que la gent n’està tipa d’aquest govern, està farta de que ens enganyin, de que ens robin, de que ens menyspreïn, però poques referències, per no dir cap a rodalies de RENFE i és que al cap i a la fi aquest no és el problema, això només és la punta de l’iceberg. De fet l’altre eslògan més corejat va ser “SOM UNA NACIÓ, SENSE PRESIDENT” Aquest si és el problema, som una Nació però no hi ha horitzó, no hi ha camí, no hi ha rumb ni lideratge. I la gent continuava cridant “IN-INDE-INDEPENDENCIÀ” Ho sentiu?, ho escolteu?  Ha quedat clar?