L’any 2006 la “Dirección General de Catastro” va procedir a actualitzar els valors cadastrals al municipi de Tremp. Aquesta actualització-revisió va portar unes xifres elevadíssimes ja que feia anys que no s’actualitzava. Per a no gravar de manera immediata als ciutadans , aquesta puja de la base es va periodificar anualment fins arribar al preu revisat. Com a conseqüència d’aquesta periodificació, la base dels nostres bens immobles s’augmenta cada any i fins i tot mantenint els tipus aplicables, el nostre rebut d’IBI puja cada període impositiu.
L’any 2007 el grup de CIU a l’ajuntament de Tremp ja varem proposar una disminució del tipus i així compensar la puja automàtica de la base. En aquell moment l’equip de govern no va considerar convenient fer efectiva aquesta baixa al·legant la situació extremadament deficitària de l’ajuntament  com a conseqüència entre altres motius de l’increment sobrevingut de despesa que havia ocasionat la construcció del nou poliesportiu.
En l’últim ple celebrat el passat 30 d’octubre l’equip de govern del PSC va proposar la modificació de les ordenances fiscals per a poder incrementar la taxa de l’aigua i els preus públics del Patronat Municipal d’esports  -aquest últim s’augmenta en l’IPC-. El grup de CIU ens varem oposar a aquesta mesura perquè consideràvem que el fet d’adherir-nos al consorci Gongiac que en endavant gestionarà els servei d’aigua al municipi, no havia d’anar necessariament lligat a un augment de la taxa, al mateix temps que varem tornar a manifestar la necessitat de disminuir el tipus de l’IBI. Durant els dies següents al ple varem continuar insistint en aquesta necessitat i finalment l’equip de govern del PSC també va veure favorablement una important disminució del tipus aplicable a l’IBI que passarà del 0,84 al 0,74. Això suposa una baixada de al voltant del 12% i el més important d’aquest acord es que preveu poder continuar en aquesta línia durant els propers anys i avançar cap a polítiques d’austeritat i eficiència mantenint el nivell de serveis que un municipi com Tremp exigeix.
Creiem que més enllà de polítiques partidistes,ens hem de felicitar tots plegats, perquè el que avui demanda la població és eficàcia en la gestió, austeritat en la despesa i polítiques que afavoreixin la  reactivació econòmica. En aquest context, la disminució d’impostos és un gran pas en aquesta direcció.

 

Avui he rebut el programa d’actes de la setena fira del Codony. He observat amb sorpresa que de la més o menys dotzena d’actes programats durant el dissabte i diumenge, un total de 7 van adreçats a la canalla. Que si taller de cuina per a nens que si espectacles infantils, cercaviles i titelles a dojo. Ja esta be que la canalla s’entretingui però jo que no hi entenc gaire (ni de canalla ni de fires) pensava que una fira era un altra cosa. De fet, per saber del que parlo he agafat el diccionari i he trobat les següents definicions; Fira,hist: reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants protegits pel poder públic per a dur a terme llurs intercanvis. Fira de mostres,econ: exposició periòdica, en un espai construït expressament, de mostres de productes, principalment manufacturats. En el mateix diccionari, hi ha també una tercera definició de Fireta de fira, adj: poc sòlid, sense consistència. Vist el programa crec que aquesta última definició és la que més s’hi escau. Jo pensava que la fira del Codony es feia per a dinamitzar el comerç de Tremp, difondre les particularitats d’aquest producte i les tradicions del territori. De fet estic convençut que durant les seves anteriors edicions ho aconseguia, no en va, la Fira de Codony va rebre l’any 2005 el premi a la innovació firal. Penso que aquesta deriva cap a la fireta d’espectacles infantils, cercaviles i titelles no contribueix en res a la consolidació i creixement de la fira ni al paper de referència de Tremp com a ciutat dinàmica comercial al Pirineu occidental de Catalunya i l’allunya d’una capitalitat territorial que jo particularment crec que ha d’assumir. Tremp ha de liderar el creixement econòmic d’aquesta zona del Pirineu i les fires son un pilar importantissim en aquest procés. De fet penso que la ciutat de Tremp hauria de celebrar unes 5 fires anuals, buscant l’especialització i la singularitat i a la recerca continua d’un objectiu fonamental que es jugar un paper de capitalitat que combini els serveis, el comerç i la indústria com a eixos vertebradors d’una ciutat intermèdia entre el pirineu i la plana de Lleida.  Per aconseguir aquesta fita cal que l’Ajuntament destini molts més recursos als certàmens firals i que s’enfoquin des d’una perspectiva principalment econòmica, amb elements lúdics que també enforteixin el seu atractiu però amb la dosis justa i adequada.

Ja trobo be que es facin activitats per als mes menuts però hauríem de mirar de no convertir les nostres festes, fires i esdeveniments diversos en una gran llar d’infants perquè potser arribarà el dia que aquesta canalla es faran grans i ja no necessitaran guarderies sinó llocs de treball, dinamisme econòmic i oportunitats de negoci. 

Enfí, bona fira del codony a tothom

Programa de la fira     

En aquest mateix carrer hi ha la petita capella de Santa Marguerita dei Chieri on hi ha enterrada  Beatrice Portinari la musa i segons sembla el gran amor platònic de l’il·lustre poeta italià. Si la casa museu de Dante no és precisament un dels llocs mes freqüentats pels milers i milers de turistes que passen per Florència, aquesta capella encara menys. No obstant, aquesta petita església allotja una exposició curiosíssima. Custodiada per una senyora gran que seu a la dreta de l’entrada darrere una tauleta plena d’estampes i fulletons, la capella alberga en tot el seu perímetre una exposició de dibuixos i cartells dedicats al Pare Kolbe. Maximilià Kolbe va ser un sacerdot franciscà polonès que al 1941 va ser confinat per la Gestapo al camp de concentració d’Auschwitz. A finals d’aquell mateix any es va evadir del camp un presoner, i segons les pràctiques repressores nazis, per cada presoner fugat s’executaven 10 presoners. El primer escollit per la fatídica sentència fou un sergent de l’exèrcit polonès de 41 anys que plorant suplicava “Déu meu, tinc esposa i fills. Qui els cuidarà?” Llavors el Pare Kolbe es va oferir per a substituir-lo tot dient; “Sóc sacerdot catòlic i polonès i no sóc casat” L’oficial va acceptar i Kolbe fou posat a dejuni fins a morir. Després de tres setmanes de fam viva, i veient que no moria, fou assassinat amb una injecció de fenol als 47 anys d’edat.

 L’any 1982 Joan Pau II va canonitzar el Pare Kolbe amb la presència de Franciszek Gajowniczek, el sergent polonès per qui Kolbe va donar la seva vida. La història en si mateixa és d’una força aclaparadora, tot i que avui en dia per a una societat que basa els seus valors en l’assignatura d’educació per a la ciutadania no deu ser interessant. Però no deixa de ser curiós que en aquesta llòbrega capella d’un estret carreró de Florència, on reposen les restes de l’amor de Dante, conflueixin entrecreuades dues històries.

Una de fictícia com és la Divina Comèdia on en la seva primera part Dante baixa a d’infern acompanyat del poeta Virgili  per retrobar-se finalment al paradís amb la seva estimada Beatrice i una història real com la del pare Kolbe que va baixar a l’infern d’Auschwitz i es retroba finalment homenatjat en la petita esglesiola on també reposa Beatrice Portinari.

Castell i col.legiata de Mur

 Des del conjunt arquitectònic del Castell de Mur, surt una pista en direcció a Miravet, on encara es poden veure les runes del que fou un antic poblat i una fortificació. Si seguiu la pista passant pel coll de les Mosques podreu gaudir d’una magnifica panoràmica de la Conca amb l’embassament de Sant Antoni al fons, només per aquesta vista ja val la pena l’excursió.

  Poblat de Miravet 

Més endavant i seguint per un camí voltat de pins arribareu al poble del Meüll, nucli molt apartat de tot arreu i que en l’actualitat s’hi han arreglat algunes cases fet que dona alguna esperança de futur. Sortint del poble en direcció a Fígols hi ha una pista a l’esquerra ,en pitjors condicions encara que l’anterior que es dirigeix a la Mare de Déu d’Arbull. El lloc és preciós i  la vista espectacular una antiga torre o castell presideix l’entrada i a sota mateix l’antiga capella de la Mare de Déu. La capella encara es troba en bon estat, suposo perquè a principis de maig s’hi celebra un bonic aplec i els devots  veïns contribueixen al seu manteniment,  però l’estructura de la torre està a punt de caure, ja només en queda una part de la megalítica construcció però molt em temo que no passarà gaire temps i s’ensorrarà. És una autèntica llàstima que aquest patrimoni del Pallars es perdi. No m’entra al cap que no hi hagi cap pressupost per com a mínim fer-hi obres de consolidació i evitar així que aquest lloc desaparegui definitivament.

  Torre de la Mare de Déu d’Arbull 

Sempre he pensat que els castells i fortificacions de l’antiga línia de defensa del Montsec son uns dels elements arquitectònics més importats que te aquest país i que tot el conjunt i en el context de l’antiga frontera medieval constitueixen potencialment el producte turístic per excel·lència de la comarca. Ara be, perquè això sigui així cal una més gran sensibilitat patrimonial per part de l’administració i sobretot de la població que ha d’aprendre a valorar i estimar el seu patrimoni, perquè no només forma part de la seva història sinó que és l’ingredient més valuós per al seu futur.
        

Són les 4 de la matinada en una alegre Festa Major d’un poblet de la franja de ponent. L’orquestra Poker està destrossant un tango de Gardel i el meu col·lega a qui li agrada més la festa que a un mico un gronxador esta intentant treure unes cerveses a 1,50 € la unitat (preu inimaginable en qualsevol racó del Pallars). De sobte, apareix la parella de la Guardia Civil en missió d’observació. Passegen per la perifèria de la bonica plaça d’Estopiñan del Castillo amb aquell pas altiu i solemne que caracteritza el Cuerpo. No puc assegurar-ho, ja que no en tinc cap prova visual, però vull pensar que la comissió de festes va convidar la parella a una copa “como mandan las costumbres del lugar” amb la resposta de rigor “No gracias, estamos de servicio”. La festa continua mentre un ramat d’adolescents demana més marxa i el guitarra de l’orquestra es queixa que li han tirat un vas –és molt perillosa la feina de músic en aquestes contrades -. Una de les noies que ens acompanya comença a donar mostres de cansament recolzada en la barana de la plaça. És hora de marxar cap a casa.
Tenim els cotxes aparcats a l’entrada del poble i és fosc, la parella de la Guardia Civil armada amb una llanterna fa aturar els cotxes que van marxant i tot apropant-se a la finestra del conductor els pregunta “ Buenas noches caballero, ¿se encuentra usted bien? ¿Hacia dónde se dirige?” Després d’una ràpida anàlisi de les condicions del conductor, baixa la llanterna i els diu “ Muy bien caballero, buenas noches y buen viaje”.
Tots restem astorats en veient la situació. Cap muntatge espectacular, cap desplegament de sirenes i luminotècnia. Una discreció absoluta. Observen al conductor, li fan un parell de preguntes amb veu amable, i amb la mateixa gentilesa s’acomiaden  tot desitjant un bon viatge. Cap conducta prepotent, gens de petulància,  cap vehemència, ni una engruna d’intimidació.
Són les cinc de la matinada, enfilem camí cap a Tremp  i no ens recuperem  de l’episodi viscut.
M’estalviaré cap comentari del que passa a Catalunya en general i molt particularment al Pallars, però quina diferència. I jo que pensava que la Guardia Civil eren els dolents…

S’inauguren el jocs olímpics a Pekín. Una espessa boira de contaminació cobreix la ciutat, l’ambient és gairebé irrespirable, fins i tot l’atleta etíop Gebrselassie, plusmarquista mundial de marató, ha renunciat a córrer aquesta prova pels carrers del centre de la ciutat afirmant que podria perjudicar seriosament la seva salut. A les progressistes autoritats xineses no se’ls ha acudit res més que bombardejar la zona amb iodur de plata per fer ploure i així baixar els nivells d’aquesta capa densa de porqueria que banya l’esperit olímpic. L’estat d’Israel que, com en moltes altres matèries lidera l’investigació en la creació de pluja artificial, va estudiar durant una època aquesta fórmula per fer ploure i  la va abandonar per les tensions regionals que suposa el robar aigua que de manera natural podria haver caigut uns quilòmetres més enllà i per la incertesa que genera la utilització de compostos químics que van a parar directament a la natura.
Us imagineu que els el XXIX jocs olímpics de l’era moderna s’inauguressin a Phoenix   capital d’Arizona, als Estats Units, i la ciutat estès coberta d’una massa espessa de contaminació i pols del desert de Sonora?. Us imagineu que Gerorge W. Bush i el Governador de l’Estat, Jon Huntsman, haguessin decidit bombardejar la ciutat amb iodur de plata?
El clam hagués estat unànime: tots els ecosocialistes , ecologetes, antiglobalitzadors, antitransgènics, sindicalistes, anarquistes, socialistes llibertaris i tots els Noam Chomski, José Bove, Ignasi Ramonets i els seus acòlits haurien saltat com una sola veu i ja s’estarien manifestant pels carrers de Paris, Londres i Berlín cremant fotografies d’en Bush pare, Bush fill i la padrina de Ronald Reagan, acusant-los d’atemptar contra la natura, la humanitat, la foca d’Alaska i la mongeta tendra. El Periódico i el País traurien dins de les seves pàgines d’actualitat i cultura tot un reguitzell d’estudis publicats per la universitat d’Hortoneda on es demostraria que el iodur de plata produeix càncer de colon i obesitat mòrbida i es demanaria al Comitè Olímpic internacional que suspengués els jocs organitzats pel gran Leviatan mundial, i Pepe Blanco anunciaria el boicot espanyol a uns Jocs tan antinaturals. Tot el progressisme i la intel·lectualitat mundial es mobilitzaria.
Avui s’inauguraran un jocs en un país on està prohibida la llibertat d’expressió i algunes pàgines d’internet no són accessibles. Un país on fa dinou anys es massacrava als estudiants a Tiananment. I tothom calla. Que si el gran salt endavant, que si la tercera via del capitalisme, que si hem de donar oportunitats i confiança al desenvolupament pacífic xinés…Tota una gran xarlotada! La democràcia occidental no hauria de permetre aquesta gran òpera bufa. Aneu, correu, salteu i nedeu i sobretot participeu. Jo a partir d’avui abandono l’esport i tot l’esperit olímpic.  

Avui he fet la declaració de la renda. Cada vegada cobra més aquest estat Pare i Mare i cada cop els serveis són més deficients, les carreteres més dolentes, les llistes d’espera més llargues i la nostra canalla són els més rucs d’Europa amb diferència.
He marcat la casella d’assignació a l’Església Catòlica, on diu si desitjo que es destini el 0,7% de la meva quota integra al sosteniment de l’Església. Ho he fet per dos motius fonamentals: el primer perquè considero una bestiesa marcar la casella que diu que es destinarà a fins socials, quan som en un estat governat per una gent que tot el dia parlen del govern social, de l’estat social i de les mesures socials que porten a terme – cada cop que sento la paraula social em poso la mà a la cartera per veure si ja me l’han fotut-.
El segon motiu és perquè, tot i no ser gaire practicant, sóc catòlic, i estic convençut que la nostra cultura i tradició judeo-cristiana ens ha portat un model de civilització que, sense voler menysprear ningú, considero que és el millor. En aquest model, històricament, hi ha contribuït molta gent però de manera molt especial l’Ésglésia.
Encara avui, tot i que és molt difícil realitzar una estimació exacta de l’aportació que fa l’Església a la societat, hi ha algunes dades que ens poden ajudar a valorar-la.
L’Ésglésia té, en el context de la seva labor assistencial i en el territori de l’Estat: 107 centres hospitalaris, 128 ambulatoris i dispensaris, 876 cases per a ancians, malalts crònics, invàlids i discapacitats, 937 orfenats, 321 guarderies infantils, 365 centres especials d’educació i reeducació, 144 centres de caritat i 305 consultoris de família, entre altres serveis. Només aquests centres suposen 387.356 persones hospitalitzades i assistides, 849.728 persones assistides en ambulatoris, 57.653 residents en cases per ancians, invàlids o discapacitats, 10.835 infants orfes o tutelats, 53.140 infants assistits en centres d’educació especial, 324.37 assistits en centres d’assistència social i 79.868 persones ateses en consultoris familiars.
En l’àmbit de la pastoral penitenciaria hi ha 137 capellans repartits en 82 centres penitenciaris que atenen uns 45.000 presos. L’Ésglésia té 73 centres d’acollida de presos en llibertat provisional, 54 per a toxicòmans  i 24 per a malalts de SIDA. Només Càritas va invertir l’any 2005 170 milions d’euros en 17 programes d’assistència social.

En l’àmbit de l’educació hi ha una dada tan curiosa com reveladora: una plaça en un centre públic té un cost anual de 3.518 €. La mateixa plaça en un centre concertat costa a l’erari públic 1.841 €. Si prenem com a referència el curs escolars 2002-03 on hi havia escolaritzats 1.741.697 alumnes, l’administració es va estalviar amb els centres concertats 2.920 milions d’euros.
Aquestes xifres suposarien, pel cap baix, una inversió de l’Església d’uns 3.000 milions d’euros que, comparada amb l’aportació de l’Estat al sosteniment de l’Ésglésia l’any 2006 que va ser de 144 milions d’euros, fa un resultat final que posa de manifest que l’aportació de les entitats de l’Església a la societat no és comparable a l’ajut que rep per al seu sosteniment.
Com sempre, hi ha col·lectius que s’omplen la boca parlant del govern catalanista i social, de les noves polítiques socials, l’esquerra social i un llarg etcètera de foc d’encenalls i fum de palla i mentrestant d’altres treballen amb discreció, en silenci i  sense buscar cap reconeixement. I si algun dia deixessin de fer-ho, milions de persones se’n ressentirien.
I ara, progressista del carall, ves donant diners a indocumentats sense fronteres!
 

http://www20.gencat.cat/portal/site/Departament-de-la-Presidencia/menuitem.071f7e6e05a64ea47c0bfa10b0c0e1a0/?vgnextoid=e01e84c593f69010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e01e84c593f69010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default